Pòrtula nº 279, desembre de 2004

Nadalejant una mica!

Ja hi tornam a esser! Ens assabentam que s’acosten les festes nadalenques per la quantitat d’estímuls que rebem de per tots els costats. Un bombardeig que no pot deixar indiferent gairebé a ningú. A poc a poc veim els llumets que comencen a formar part de la decoració dels carrers, els grans magatzems ens ofereixen carretades de torró, nous, dàtils... Un no es pot amagar d’aquesta invasió... Poses la televisió i notes el to dels anuncis, el torró que s’ha de menjar per esser feliç, el cava, les ofertes de llagostins, escamarlans, gambes, dolços de tota mena, juguetes i més juguetes... PROU!!! No deixeu de banda la loteria, els sorteigs especials, les participacions que es fan a tot arreu... Et posen ben davant els morros els paperets i et diuen: “El portador d’aquesta participació juga DOS EUROS AMB QUARANTA CÈNTIMS al número que sigui...” i et recorden “si toca, no vénguis després a remugar, pensa que t’hem oferit un número”. I et trobes que no pots dir que no perquè amb la venda de les participacions ajudes a arreplegar doblers per al viatge d’estudis de l’institut tal o qual o afavoreixes econòmicament les activitats de l’agrupació més curiosa que vos imagineu. I no podeu dir que no, perquè vos ho demana un amic, un germà, una cunyada...

Abans de començar les festes de Nadal ja tenc una sensació d’embafament que em deixa exhaust. Pens que no val la pena tota aquesta història, però per molt que ens hi esforcem la cosa sempre es repeteix un pic i un altre i un altre i un altre... Encara que no vulguem comprar torró, n’acabarem per comprar, ni que sigui una barra. Més que res per embafar les possibles visites que, de retruc, ja vendran, amb tota seguretat, embafades de ca seva.

Una de les coses que més em treu del solc és la hipocresia social que es respira a l’ambient. És d’una magnitud tan aborronadora que glaça la sang només de pensar-hi. Algunes famílies aprofitaran per fer veure que són persones condretes organitzant grans sopars o dinars. Faran un exercici de contenció per amagar el que realment pensen els uns dels altres i després s’ignoraran la resta dels mesos de l’any. I molts es declararan cristians convençuts i diran que fan les coses com toca. I criticaran aquell familiar perquè no es va casar per l’església i demostraran que són bons cristians perquè varen batiar els seus fills i faran la Primera Comunió com Déu mana, no en mancaria d’altra. Després no aniran mai a missa, faran menyspreus als qui no pensen com ells i s’aprofitaran de tot allò que podran, però faran cara de bons cristians... hipòcrites!!! I és que en el fons pensen que la vida és molt dura i tothom mira per ell, que ningú no els ha regalat res...

Bé, en fi, com que tanmateix no ho arreglarem, procurarem anar a la nostra bolla. Cal que cadascú faci el seu camí com trobi més convenient i que accepti les conseqüències de cada una de les seves accions.

Au idò, Bon Nadal i que l’any 2005 véngui carregat d’alegries i bones intencions!!! I ja que hi som, acabarem amb un fragment del llibre "Ses matances i ses festes de Nadal*" d’Antoni Maria Alcover:

“Ell ja tenim es dissabte de Nadal damunt. Quin truiejar, quin desteixinar-se sa gent gran i sa menuda pertot arreu, per dins la vila i per fora vila, amb so dispondre la cosa per aquestes Festes!”

Josep Antoni Calvo i Femenies

* Alcover, Antoni M.: "Ses matances i ses festes de Nadal". Editorial Moll. Biblioteca “Les Illes d’Or”, 68. Palma, 1981.

[Anterior][Portada][Següent]