Illa dels Cérvols, paradís contaminat
Curepipe, ciutat del centre de l’illa Maurici, són les 10 del matí, ens han duit a veure fa uns moments el cràter volcànic que fa quatre-cents mil anys entrà en erupció davall el mar creant la terra damunt la que ens estem passejant fa uns dies. Aquesta ciutat, on el guia, com tots els guies del món, vol que ens esmorrellem les butxaques comprant algun “souvenir” (mai més ben dit perquè aquí tothom parla francès), és una ciutat sense cap monument massa digne de destacar, com no sia, fent una mica de broma, una reproducció en petita escala de la torre Eiffel en vimet, d’una quinzena de metres d’alçada. El nom li ve perquè la fundaren els treballadors que millor col·locaven el tabac dins la pipa dels lords anglesos que molts anys abans, eren els dominadors de l’illa. Aquesta explicació em sonà un poc –disculpau la grosseria- pardalada, i tal volta un gran fumador de pipes com és el nostre col·laborador Francesc Valcaneres ens podria il·lustrar una mica millor si és possible que el nom tengui aquests orígens.
La qüestió és que passejam per Curepipe fent temps per anar a fer una excursió que, des de Mallorca i damunt catàleg, ens han assegurat que era “el no va más” (aquesta mania de dir les coses en castellà per emfatitzar, com si la gent ens creiés més). Aleshores, la barca que ens ha de portar al paradís de Maurici que és “L’ille aux Cerfs” ens ha donat les onze del matí per embarcar. No puc negar que pel meu cap de pintor estan passant imatges de platges blanques com la neu, amb una mar verda maragda d’una netedatconstatada enles moltes fotografíes queens mostraren abans de partir. Arribem al moll amb tots els queviures comprats a Curepipe, perquè a l’Illa dels Cérvols ens han dit que a part d’un lloc per fer les nostres necessitats fisiològiques, no trobarem res més, ni per beure ni per menjar. Tots estem molt fascinats abans d’arribar-hi, sol, calma, les condicions meteorològiques són immillorables. Quin temps trigarem? –deman al patró de l’embarcació-. Em diu que uns cinc minuts. Tan poc? –li torn a demanar estranyat-. És això que veu aquí al davant. Perquè els lectors es puguin fer una idea, és com anar del port de la Colònia de Sant Jordi fins a l’illot de na Corberana.
En arribar a Ille aux Cerfs, tenim la impressió que no hem deixat la terra ferma ni un sol moment, la barca ha anat entre redols de matolls tot el temps, però ellloc de destí és un somni visual. Tot talment com ens havien venut, i uns tamarells alts i frondosos que oferien ombra al que no volia un sol radiant sense cap núvol que li fes costat. El costat de desembarcament semblava un llac, i així, com anaves fent camí per la platja voltant l’illot, aquesta s’obria cap a l’Oceà Índic, però amb unes ones petitones per quant un parell de milles endins, una barrera de corall s’encarrega de què el lloc sia realment meravellós. Famílies hinduistes senceres neden totalment vestides fent contrast amb la roba de bany dels turistes o si m’apurau, amb algun “top-less” de turistes espanyoles. Dels fons d’una mar de colors únics sorgeix aquí i allà alguna roca volcànica –ja he dit que l’origen de l’illa fou un volcà- i si ens acostem a aquestes roques podem veure crancs negres com el betum, en un meravellós exemple de mimetisme amb la natura.
Els seguidors d’aquest article no entendran el perquè del títol: paradís contaminat, si fins ara tot el que estic explicant és tan meravellós.
Hi ha una cosa que les fotografies dels catàlegs no poden detectar: la contaminació acústica. Efectivament, l’única forma d’arribar a Ille aux Cerfs – a part de nedant- és en barca, i totes tenen motors, i les barques no aturen, de dur turistes, i tornar-los, és un goteig constant, això sense comptar la contaminació de gas-oil, que reconec no vaig veure però que hi deu ser.
Haurem de pensar, com escrivia Llorenç Villalonga a "Bearn", que NO HI HA MÉS PARADISOS QUE ELS PERDUTS?
Joan Miquel Lladó
|
