"Última trobada "
Aquest darrer Sant Jordi algú em va regalar "L´última trobada" de Sándor Márai, en una edicióde butxaca d’Empúries. Ho va fer perquè li havia agradat especialment quan l’havia llegit, feia uns anys. De fet, la primera edició en català és de l’any 1999. Vaig pensar que el llegiria en poder. L’acab de llegir i voldria parlar-vos-en.
L’argument és molt senzill: dos homes se citen, després de 41 anys de no veure’s, en un castell, que temps enrera havia conegut festes i personatges elegants i rics però que amb el temps, s’ha convertit en un simple refugi, decadent i estantís, d’un noble. Un dels personatges no se n’ha mogut mai (el general), de la seva propietat. L’altre (en Konrád) ha passat molts d’anys a l’Extrem Orient. Tant un com l’altre han viscut esperant aquest retrobament i comparteixen un secret. Evidentment, no vos el revelaré. Però si vos agraden les novel·les que saben enllaçar bé els capítols i que t’enganxen perquè vols saber què passa al següent, llegiu-lo.
Potser hi hagi algú que trobi que hi ha paràgrafs excessivament reflexius. És cert. Hi són. Hi trobareu reflexions a propòsit de l’amistati les seves implicacions, de l’engany, la vellesa, la traïció, la infidelitat, del pas del temps... Que les compartiu o no és una altra història. Vegeu-ne una mostra:
“ M’agradaria saber –segueix el general com si parlés sol- si l’amistat existeix de debò. No em refereixo al plaer ocasional de dues persones que es troben per casualitat, que es complauen perquè en un cert moment de la vida pensen de la mateixa manera sobre determinades qüestions, tenen els mateixos gustos o comparteixen les mateixes aficions. Tot això no té res a veure amb l’amistat. De vegades tinc la impressió que l’amistat representa la relació més intensa de la vida... És potser per això que és tan estranya. Així, doncs, en què consisteix?....” (pàg 96)
Tot i que inclou fragments dialogats i d’altres en tercera persona, una de les coses que sorprenen és que pràcticament la història és contada per una sola veu narrativa. Vull dir, que l’autor ha elegit un punt de vista que és subjectiu. L’altre interlocutor, gairebé, actua com a receptor mut. Tot transcorre sense acritud, ni sense retrets. Hi ha episodis o personatges que no es desenvolupen, que just s’insinuen. És el cas de na Krisztina però no puc ara dir-vos quin paper hi té la dona del general. Hi són molt freqüents els bots temporals perquè hi trobam explicats simultàniament fets del passat i del present .
És una obra plena de silencis i d’incisos que amaguen unpassat esmicolat, del qual només han quedat fragments. La història de dos vells a punt d’acabarla seva vida,per als quals, veritat i mentida, engany i traïció, intent d’homicidi i l’homicidi mateix ja no tenen importància.
Lena Serra |
