Cultureta de pa amb oli
En aquesta illa nostra tenim una cultureta que podríem considerar de tercera divisió, si la comparam amb termes futbolístics, o, si m’ho permeteu, d’aficionats amb vocació de comediants. Centrem-nos en el cas dels escriptors.
Abans, quan era un poquet més jove i innocent, anava gairebé sempre a totes les presentacions de llibres que podia, sobretot si es tractava de poesia, i m’interessava per tots aquells creadors que havien aconseguit fer qualque passa dins la selva cultural. A poc a poc, però, qualsevol persona s’adona que en molts d’aquests actes, si no coneixes l’autor, fas més nosa que companyia. T’ho solen demostrar, en general, sense cap mania ni complex. Pareix mentida, però vos puc assegurar que molts d’escriptors fa la impressió que només escriuen per al seu grupet d’amistats. Després remuguen i s’omplen la boca dient que a ningú li interessa la cultura. En aquesta illa, la cultureta barata que tenim funciona d’aquesta manera. No és estrany que un llibre no es vengui més o no arribi a més gent, si tenim en compte com se solen fer les coses. I és la moda que ha infectat els intel·lectualoides d’aquesta terra: cal penjar-se l’etiqueta de víctima i queixar-se absolutament de tot, dels editors, dels lectors, etc. La qüestió arriba a esser tan patètica que es donen casos absolutament grotescs, com la d’aquell escriptor que es queixa que van poques persones a les presentacions dels seus llibres, però que després només hi convida el seu grupet d’amics selectes. No cerquen per a res els hipotètics lectors que, simplement, poden interessar-se per un llibre perquè sí, sense cap necessitat d’esser el cunyat, el germà o l’amic de l’autor.
D’aquesta manera els integrants de la cultureta de pa amb oli d’aquesta illa es poden queixar permanentment. En el fons els agrada perquè tenen una vocació masoquista. S’autoflagel·len, perquè els encanta fer-ho. Cal esser una víctima del sistema, ja que pensen que si no ho fan així, no seran mai bons escriptors. Si no hi ha crisi, problemes irresolubles, conflictes irremeiables i altres històries d’aquestes mai no produiran fruits seriosos i dignes per passar a la història de la literatura. I si no hi ha problemes, cal inventar-se’ls, perquè la història de la literatua els espera. I si les presentacions no constitueixen un problema perquè hi va molta de gent, idò no hi convidem gairebé ningú i així podran queixar-se tot lo dia i dir al món que són unes víctimes. Clar que sí, no fos cosa que se’ls escapi el bitllet cap al paradís dels millors. Ja sé que això que dic costa de creure, però un arriba a aquestes conclusions amb el pas dels anys, sobretot quan veu i observa el comportament de certes persones. Persones que, sense adonar-se’n, s’envolten d’una boira misteriosa que no els permet destriar la realitat amb claredat.
En fi, és evident que no cal inventar-se els problemes ja que, tard o d’hora, faran acte de presència en la nostra vida. I és probable, també, que un moment o l’altre s’estavellin contra la realitat i despertin de la fantasia en la qual viuen immersos.
Josep Antoni Calvo i Femenies |
