Vida?
M’agradaria aprendre a viure sense sentiments, poder viure al marge d’ells, sense que m’afectassin. Seria molt més feliç. En els darrers anys els sentiments de derrota, d’inferioritat, de menyspreu, d’abandó, de soledat, de desamor, de merda en definitiva, m’han fet massa mal. Tant, que no vull saber-ne res de tots ells, inclosos els bons. No compensen. Seria molt més feliç sense ells.
Les ferides de la crueltat couen molt, i difícilment cicatritzen. Potser mai ho facin i tot. Certes derrotes amarguen tant que després quasi no res del món et pot tornar a endolcir. Les que més ho fan són les que s’amaguen. Així, passa que les paraules solen fer més mal que els cops, i si són veritats, el seu dolor pot ser immens.
Maleïda química cerebral. Diuen els científics que els sentiments no són altra cosa que una mica de química. Un parell de substàncies en excés, o en mancança, dins el nostre cervell. Quines coses! Quatre gotes que potser caben a una cullereta de cafè, et poden fer canviar la manera de veure les coses. Costa d’imaginar que uns pocs composts químics et puguin fer el més feliç o el més desgraciat del planeta. És difícil entendre que unes poques molècules puguin donar tanta mala vida.
Més enllà encara. Joan Oró demostrava a les seves conferències que tot el que som i serem, no és res més que pols d’estrelles. Al cap i a la fi, matèria. Res més. La mateixa; des dels inicis de l’univers i fins la seva fi. Així, els nostres maleïts sentiments són pols d’estrelles. O potser la seva manca. No em quadra que una cosa tan preciosa com una estrella pugui torturar d’aquesta manera el nostre cervell.
Gabriel Àngel Vich i Martorell |
