Pòrtula nº 280. Gener de 2005

Pere Llofriu, enamorat de la terra i dels seus orígens

A la darrera vetlada de l’any comptàrem amb la presència d’en Pere Llofriu, que vengué acompanyat de sa dona, Aina Canet. Hi assistí també en Joan Miquel Lladó, conegut de tots vosaltres. Completaren la rotlada na Joana M. Cabot i en Sion Galmés; a més a més, també hi eren presents els cronistes habituals i en Biel.

En Pere Llofriu es defineix com un estudiant i un aprenent de tot. Actualment és estudiant de Filologia; a més a més, es considera un naturalista en el sentit clàssic. Se sent atret per la naturalesa i per la nostra cultura, és a dir, un enamorat de la terra, especialment de Mallorca, dels seus orígens i de la seva essència.

Si tenim en compte que en Pere Llofriu és un estudiós de les plantes, per les quals sent un profund respecte, i que això implica estudiar-ne els seus cicles, les condicions de vida que han de menester, etc... no poguérem resistir de fer-li una pregunta: què opines del canvi climàtic? Ell mateix confessà que no era cap expert en aquesta qüestió. Ens digué que en tenia la seva opinió. És lògic esser prudent en aquests casos i no alarmar-se en excés. Ens comentà que la gent, en general, té poca memòria. Les expressions típiques de “mai no ha fet tanta calor com enguany” se senten durant l’estiu. Hi ha casos, però, en què les dades meteorològiques objectives contradiuen aquestes afirmacions. És ben possible que tot allò que ens anuncien pels mitjans de comunicació de masses, sigui realment cert, però no és menys important això que ens explicava el nostre protagonista. Parlàrem, com podeu suposar, dels tòpics del temps. A Mallorca això es veu molt clar. N’hi ha prou analitzant la imatge turística que se n’ha venut; se’ns presenta com una illa on no plou mai. Són tòpics i, com a tals no tenen fonaments, tot i això la gent se’ls acaba per creure. S’aprofiten aquells anys de sequera per vendre aquesta imatge i quan tenim un any de pluges intenses, s’intenta vendre el fenomen com a estrany i inusual. Res més lluny de la realitat!

El nostre convidat ens parlà també dels seus viatges. Esmentà el cas de les Canàries. Es meravellava contant els contrasts que presenten aquestes illes, on es poden trobar paisatges molt verds, amb plantes exuberants, i en pocs quilòmetres es pot passar a un paisatge completament diferent.

Sobre els coneixements populars de les plantes, en Pere es mostrà una mica crític a l’hora d’atorgar la raó de manera sistemàtica a la gent del camp, sobretot pel que fa a les darreres generacions. Llevat del nom de les plantes més conegudes, hi ha moltíssimes discrepàncies a l’hora de denominar una mateixa planta. Quan parlam de bolets, el territori es converteix en una selva de noms i de criteris; i és que, com ens va advertir el nostre convidat, hi ha moltíssims de noms que s’embullen dins la ment dels pagesos.

Tractàrem també qüestions relacionades amb les plantes com, per exemple, la poda. En aquest aspecte també trobam discrepàncies. Diferents persones no es posen d’acord sobre com s’han de podar les plantes, amb opinions fins i tot contradictòries. Sovint, quan en un determinat poble s’han fet les coses d’una manera i ells creuen que és la manera correcta, consideren que els altres són els que van malament. Evidentment, això no té res a veure amb els criteris científics. Esmentàrem també la imatge idíl·lica del camp que de vegades ens volen presentar alguns intel·lectualoides mal informats. Aquesta no és una imatge real. El pagès antic era, en moltes d’ocasions, un “depredador” que feia tot el possible per sobreviure. No tenien cap escrúpol a tallar quatre alzines si havien de menester un tros de terra per sembrar-hi el que fos o arrasaven els arbres d’una muntanya per fer-ne carbó. La imatge romàntica que ens presentava, per exemple, el gran poeta Joan Alcover no és més que una gran mentida; això sí, una mentida deliciosa:

Parlàrem d’altres aspectes de la cultura popular, la qual es va perdent; ens referim a les rondalles. De cada vegada és més difícil trobar qualcú que et digui que li contaven rondalles arran del foc. Actualment tot això ja és una cosa de llibres. Els qui tenen certes inquietuds hi retornen, però a la majoria de la gent no li interessa. Això va lligat amb els canvis en la vida quotidiana de la població: ja no es fan rotlades devora el foc, sinó que els al·lots miren la televisió i juguen amb els videojocs. S’està produint un fenomen de globalització, que fa que ja no siguin tan diferents els al·lots de poble i els de ciutat: tots miren més o manco els mateixos programes de televisió i tenen els mateixos referents.

Sopàrem d’una mica de pa amb oli, coca de trempó i uns rotlets farcits de dàtils. Després arribà a la taula un “arròs divertit”, com el va anomenar en Pere Llofriu. Un sabor especial: dàtils, canyella, trossets de carn... Una mica estrany, però, efectivament, divertit.

Josep Antoni Calvo i Femenies

Catalina Bestard i Mateu