"El nostre col·laborador Miquel Àngel Lladó ha estat recentment notícia dins el món de la literatura per diversos motius; ha estat guardonat de bell nou amb la Rosa d’Or de la Pau de Castellitx, aquesta vegada en la modalitat de narrativa breu, pel relat titulat "L’home gris", encara inèdit. A més ha tret a la llum dos nous poemaris. Poemes de la piscina (El Tall, col·lecció "La Sínia del Tall", núm. 25, 2005) i La volta celeste (Perifèrics Poesia, núm. 20, 2006). En total ja són deu llibres, cosa que demostra, una vegada més, la seva vàlua com a escriptor."
-Quines sensacions passen per Miquel Àngel Lladó després d’haver publicat dos llibres alhora?
Òbviament n’estic content. He de dir que són dos llibres diferents, tant pel que fa a la temàtica abordada com també des del punt de vista formal.
-Per començar, ens podries parlar dels "Poemes de la piscina..."
Sí, clar. El meu llibre "Poemes de la piscina" no és més que un intent de reflectir una experiència quotidiana, com és ara el fet d’acompanyar un dels meus fills, el segon concretament, a una piscina municipal. És un nin al qual ja vaig dedicar el llibre "L’inquilí del gel".
-Què has intentat fer en aquest nou poemari?
He intentat establir un paral·lelisme entre la seva personalitat i el recinte on s’ubica la piscina municipal. En aquest sentit vull recordar que és un nin que té una discapacitat que li afecta la comunicació amb les altres persones. El fet és que vaig veure que li agradava especialment anar a la piscina. De resultes d’anar-hi sempre els mateixos dies i veure la mateixa gent, vaig fer una transposició d’aquest món aïllat, on aparentment es mou i es desenvolupa el nin, amb el món aïllat i, de qualque manera, fet a la seva mida, que constitueix un recinte d’aquestes característiques.
-T’apartes en aquest llibre de la teva trajectòria anterior?
No, en absolut. Potser he perseguit una mica més la síntesi, però el llibre no s’aparta de la línia habitual que he seguit fins ara. És un nou homenatge a la quotidianitat. La meva obra es basa en les vivències de cada dia.
-Tot i això hi deu haver qualque cosa nova. No és així?
Tal vegada en aquest recull, sobretot en els primers poemes, els de caire més descriptiu, he apostat més per un cert simbolisme. En tot cas, emperò, el meu estil continua essent directe i planer fins allà on és possible en poesia.
-Com està estructurat el llibre?
El llibre està dividit en tres parts. La primera part es diu "Tria blava" i ve a esser una descripció del lloc, és a dir, d’aquest món tancat i dels seus diferents elements: els vestidors, el recinte en si mateix, l’aigua, els separadors dels carrers... La idea és ubicar el lector a l’àmbit on es desenvolupa l’acció. A continuació ve una segona part que duu el nom de "Suite en vuit temps" on he aprofitat la divisió clàssica d’una piscina, ja que les piscines municipals solen estar dividides en vuit carrers. Vaig optar per aquest títol, un tant musical, ja que vaig pensar que reflectia bastant bé allò que pretenia explicar. En aquests vuit carrers he pretès, sense ànim d’esser exhaustiu, situar un perfil de persona o conjunt de persones. D’aquesta observació d’anar a nedar cada dia i veure la mateixa gent, m’imaginava com podia esser la seva vida. En aquest exercici hi havia una mica de tot, una varietat prou interessant: dels que hi van per exercitar-se fins als que només hi van per distreure’s un poc. També n’hi ha que hi van per xerrar o simplement per badar... Aquest seria el fil conductor d’aquesta segona part. La pròpia nuesa inherent al fet d’acudir a la piscina em servia per intentar esbrinar l’interior d’aquestes persones, la seva ànima, per dir-ho d’alguna manera. En aquest sentit record una cita d’un teòleg progressista, Enrique Miret Magdalena, que afirmava que la divisió clàssica entre cos i esperit no és tal. Ell pensava més aviat que existia alguna cosa semblant a l’esperit, però que estava íntimament lligat a la carn, a la matèria. Així, doncs, el mateix cos seria l’esperit. El fet és que la simple observació dels cossos em permetia intuir com podien esser aquestes vides, imaginar-me-les si més no, que he intentat reflectir al llarg dels vuit carrers en què està dividida la piscina.
La tercera part i definitiva, "L’hora nostra", és el relat de l’experiència i de les sensacions que em transmet el meu fill en el moment de submergir-me amb ell dins l’aigua, un element on s’esdevé una certa connexió i on per tant i des d’aquest punt de vista tendria quelcom de purificador: una simple mirada, el seu somriure...
-Què pretens dir o expressar amb els teus "Poemes de la piscina"?
Allò que he volgut dir ho explica bastant bé en Pere Rosselló Bover al pròleg del llibre. És la idea de felicitat, o de la probable felicitat, que et pot proporcionar un cert estat d’ingravidesa. La noció de la piscina i de l’aigua com l’espai que ens recorda el líquid amniòtic, és a dir, la felicitat despreocupada, de viure una situació de relax i d’estar connectat, en el meu cas, amb el nin. Al capdavall és un poemari d’amor, en la línia dels anteriors com ara "L’inquilí del gel, Antull de tu" o, fins i tot, "Tocar mare". Ara bé, tal volta aquests "Poemes de la piscina" són un poc més ambiciosos, en el sentit que no se cenyeixen únicament a la figura de la persona estimada, en aquest cas el meu fill, sinó que hi ha també una mirada benèvola cap a altres protagonistes d’aquest món.
-Com va anar la presentació? Te’n sents satisfet?
El llibre es va presentar el passat dia 10 d’abril, al Centre de Cultura "Sa Nostra". La veritat és que va esser un acte molt bell i emotiu, jo diria que entranyable. Això ho varen fer possible, d’una banda, les persones que varen actuar com a presentadors: en Bernat Nadal, un poeta manacorí molt vinculat a la vida i obra d’en Miquel Àngel Riera, i na Maribel Morueco, directora del Centre Gaspar Hauser. De l’altra, òbviament, el públic, és a dir, els amics i familiars que ompliren el Centre de Cultura, la veritat és que hi havia moltíssima de gent. En Bernat Nadal va fer una presentació relacionada amb els aspectes literaris i humans del recull, mentre que na Maribel Morueco va parlar com a professional i coneixedora d’aquest tipus de discapacitat, descrivint amb una exquisida sensibilitat les emocions que li’n va transmetre la lectura. També hi va haver unes sentides paraules d’en Francesc Bonet, la persona que ha fet la portada del llibre i les il·lustracions interiors que acompanyen alguns dels poemes.
Com a colofó hi va haver l’actuació de la coral Veus de Marratxí, dirigida per en Biel Massot i Muntaner, que ja havia actuat en altres presentacions. Va esser un acte realment redó on al meu parer no hi va faltar res, fins i tot els llibres es varen acabar.
-Passem, ara, si et sembla bé, a parlar de "La volta celeste..."
"La volta celeste" és un llibre força diferent dels "Poemes de la piscina". Es tracta d’una reflexió sobre un tema prou tractat en poesia, el pas del temps. En aquesta ocasió el fil conductor el constitueixen les típiques preguntes com ara qui som, d’on venim o cap on anam: què feim en aquesta vida, en suma. Tanmateix el punt de partida, com en altres obres meves, és una anècdota, una vivència concreta. La inspiració, per dir-ho de qualque manera, em va venir arran de les passejades que sol o amb la meva família faig alguns caps de setmanes per la Colònia de Sant Pere, concretament a la zona coneguda com "es Canons". En aquest indret hi ha un lloc conegut com "s’Aigua Dolça" on ja fa alguns anys es varen descobrir restes d’un enterrament prehistòric, actualment delimitat per una tanca i un panell explicatiu a l’entrada. La qüestió és que és un lloc amb una energia especial, des d’on tens a l’abast les muntanyes, la mar i el cel formant un conjunt tan bell com harmònic, una visió difícil d’assolir actualment a la nostra illa. Fou així que vaig imaginar-me una situació on primerament parlaven les pedres per a tot seguit cedir el testimoni als homes, els quals, a la vista de tanta meravella, enceten un diàleg a través de records, objectes, troballes, tot en un ambient un tant enigmàtic, una atmosfera que he pretès suggeridora i no exempta d’un cert misteri. D’altra banda el llibre té un rerefons una mica filosòfic: suscitar, òbviament en clau poètica, una reflexió sobre la baula perduda en l’evolució humana, allò tan debatut del moment en què vàrem deixar d’esser animals per esdevenir éssers humans, persones. Des d’aquest vessant, insistesc, merament poètic, intent demostrar que aquesta baula extraviada no és més que l’amor. Aquest seria el punt de partida del llibre, i segurament també el d’arribada.
-Has guanyat recentment la Rosa d’Or de la Pau de Castellitx (Algaida), en la modalitat de narrativa breu. Ens parles d’aquest premi?
Vaig estar molt content amb la concessió d’aquest guardó, que ja havia guanyat en la modalitat de poesia amb el recull "Antull de tu", l’any 2001. Aquesta vegada vaig voler provar sort en la narrativa amb un relat que es diu "L’home gris" i que pretén esser una reflexió sobre la contemporaneïtat, sobre l’estil de vida que duim la majoria de persones. El relat guarda algun paral·lelisme amb la novel·la de Saramago titulada "Assaig sobre la ceguesa"; la intenció, al capdavall, és que el possible lector mediti sobre aquelles coses que realment valen la pena en la vida i de les quals, a causa del ritme frenètic que generalment duim, no sempre ens n’adonam. A aquest "home gris", protagonista de la història, li succeeix un fet on gairebé perd la vida. Aquesta vivència extrema farà que es replantegi tota la seva existència i que valori realment les coses que realment importen, i que allò que sovint ens pensam que és la vida li impedeix de veure-les. Deix per al lector el desenllaç, tal vegada el més sorprenent del relat, tot insistint en aquesta idea: cercar la felicitat allà on realment és.
Des de "Pòrtula" aprofitam per donar l’enhorabona a Miquel Àngel Lladó i l’encoratjam a continuar amb aquesta magnífica tasca literària.
Josep Antoni Calvo i Femenies
Catalina Bestard i Mateu
(Text i fotografies)
