Pòrtula nº 296  Juliol-Agost de 2006

Rebel·lió de granat (i II)

La capgirada de la porta de Santa Catalina es va aturar pels pins, que a la conselleria de Medi Ambient d’aleshores varen dir que eren singulars, però els altres varen posar plet i l’han guanyat. Pràcticament ja tornam a tenir dues espanyes, ara sols ens falta fer arbres singulars de dretes i arbres singulars d’esquerres. Però molt més important que això fou que durant tota aquella campanya, cada matí hi havia un escamot de padrines vigilant que les màquines no començassin a destrossar, com va passar amb el pont des Tren.

Les que vigilaven el pont del tren no hi varen pensar, perquè són dues jovenetes, na Pilar i na Maria Àngels... dues jovenetes, però molt jovenetes, ja deu fer unes quantes dècades, que són jovenetes.

Que parlant d’amazones, Maria del Mar Bonet, deu fer molt d’anys, que la discriminen a les nostres festes. Raimon, Lluís Llach, quants d’anys deuen tenir... i en Toni Roig, que no sonava ja el temps del general aquell... Primo de Rivera?

Així mateix és llarga, la nòmina de granats que encara van de marxa... aquells dos "des Filferro", vos pareix que es posen entrades postisses, per lligar més, o són seves? que, per cert, mostren Carlos Garrido que fa el reverd: ha tornat a despenjar la guitarra.

En Vicenç Sastre, no sé si ja ho havia dit, però si no el tenguéssim l’hauríem d’inventar, baldament sigui només per tenir un contrapunt. És essencial tenir un contrapunt, mirau si no la cultura oriental: el "iin" i el "ian", si no, no va bé.

Ara, el que hi ha que veure el joc que dóna, amb aquest tema, és això de l’excursionisme. En Jordi Costella en va dur molts d’anys, de gent, per amunt i per avall, i això que els dies feiners espolsava garroves. Els de s’Arri caparruda, vos pareix que es renovaran, o cada any seran un any més vells. Fa un parell d’anys sortia a la ##Pòrtula un reportatge d’una sortida als Alps: Pep Lluís, Jopela, altra vegada, i Pere Fullana, el fuster del Pont d’Inca que ja anava coix deu anys abans.

Madò Francisca de la "Taula parada", també deu fer anys, que la té ben parada. Ja li podrien parar els fills, que per mi són set o vuit. Na Nati per mi que ja té els cabells grisos.

El que no senten gaire, darrerament, és Xavier Fortuny, pareix que l’haguessin descalabrat en passar per l’Ajuntament i li fugissin les ganes de muntar més oenagés, de totes maneres, amb el currículum i mèrits que té, en pot donar i vendre.

Per acabar de fer el duro, Antoni Serra, sí: l’"enfant terrible" de la crítica literària. Ara que té un túnel immaculat per retrobar-se amb Sóller i llegir Aina Cohen, per exemple, a l’ombra d’un taronger florit, doncs ell s’instal·la al poble inexistent, i amb més ciment: Marratxí.

I els joves... Algú els ha vist? O només surten de nit? Abans, però, cal fer un aclariment, i és que el que ara es diu "jove" el temps de Rosselló Bordoy es deien "pardalarros de vint anys", i molts ja en feia cinc que llauraven, amb dos muls. I les dones d’un parell d’anys més, "fadrinardes". Alerta a confondre’ns, però: no reclamam tornar a aquell temps, ni tan sols aquelles denominacions, tan sols avisar que el concepte de "jove" està mutant cap a la paranoia. També podríem, perfectament, fer un bon llistat d’excepcions ben lloables. Cap problema, però serien això: excepcions. Segurament seria més just analitzar com cal què s’ha estat dient a "Entre Joves", però sens dubte farem molta més via i potser arribem a la mateixa conclusió amb una frase: "És que l’Ajuntament no mos posa llocs per divertir-nos..."

És segur que no estaran d’acord amb això darrer, els joves, però sí que hi estaran en què tenim un bon panorama: no saber que fer amb el teu cosset als 25 anys, quan ho comences a saber t’has d’hipotecar per 40 anys més amb contractes precaris, mentre la màxima preocupació és la botellada aquella, i a les manifestacions que hi vagi son pare... És cert que tenen un consol: si no poden arribar a final de mes i els pega depressió, sempre podran recordar que formen part d’un país ric. La meitat de serials amb rialles "en off" no tenen un argument tan interessant.

Pere Llofriu