Pòrtula nº 296 Juliol-Agost de 2006
CLIPSEl clip ha estat un dels grans invents de la història. A la fi es podien ja tenir papers tots junts i en un mateix ordre sense esforç, sense problemes, i a diferència del que passa amb les grapes, es poden separar i tornar a ajuntar quasi sense desperfectes. Qui havia de dir que un simple filferro doblegat podia ser-nos de tanta utilitat. Ara bé, tanta gràcia divina en un estri tan senzill havia de tenir els seus emperons. Conscients de la seva vàlua, els clips són exigents, a vegades fins i tot molt exigents. Si n’utilitzes un per agafar només dos paperets o tres, aleshores se sent desaprofitat i es rebel·la. No saps ben bé com ho fa, però se les enginya per agafar altres papers per sí sol, bé sigui amb la solapa de davant o amb la de darrera. I normalment pren aquells que precisament per res del món voldries que agafàs, i sempre en el moment més inoportú. Però també es rebel·len per l’altre extrem. Quan es tortura un clip fent-lo agafar més papers dels que desitja, es declara en vaga, i normalment surt disparat del paquet de fulls. Aleshores normalment et declara enemistat eterna i mai més torna a voler treballar. També s’ha de dir, però, que hi ha humans que els maltracten als pobres clips. Sovint són objecte dels nostres jocs més perversos. Disfrutam de desfer-los, estirar-los fins aconseguir que siguin només un filet recte... Bé, mai arriba a ser ben recte... i d’altres vegades els feim adoptar les formes més diverses. La tortura més innocent consisteix en enganxar-los els uns amb els altres... Pobres clips! Gabriel Àngel Vich i Martorell |
