Pòrtula nº 296  Juliol-Agost de 2006

ARA FARÀ UN ANY

(La Lluna Plena de juliol de 2005)

Amb un vermell intens de vi, la lluna, abans oculta per les cases, se’m va mostrar, ascendint lentíssimament fins a posar-se dalt de l’àpex d’un xiprer. En aquesta inversemblant posició el satèl·lit s’hi estigué una llarga estona, durant la qual feu com si jugués amb el seu precari equilibri, ballant-hi com l’ou damunt del brollador. I mentre jo la contemplava, ella anà instil·lant dins mi el seu licor, fins al punt que quan finalment s’allunyà de l’arbre, descrivint una excèntrica corba, ja una misteriosa embriaguesa s’havia ensenyorit de mi, i la meva ànima, d’antuvi trista, experimentà quelcom semblant al goig, la descripció verbal del qual no sabria donar-te més que amb les paraules: "Tot quan facis m’està bé".

Era l’endemà de ta festa. Des d’ahir flotava la teva presència al meu entorn més intensament que sovint, i a l’horabaixa havia tingut en relació a tu una trobada significativa: perquè dins d’una gelateria de Ciutat vaig coincidir amb ton pare i la que vaig suposar essent la teva germana, aquella amb la qual un temps anàveu plegades per tot arrreu; i per un gest que ella féu en reconèixer-me (jo havia estat incapaç de fer el mateix) havia cregut saber quelcom de tu, si bo o dolent no tendria, com ja saps, excessiva importància…

I aleshores la lluna, canviant de color, s’anà fent semblant a la meva bolla de gelat de tiramisú, i els seus clarobscurs, en què els antics hi veien reflectida la cara de Caín, no em recordaven de cap manera la teva adorable fisonomia…: sobretot perquè ja no som capaç d’endevinar en absolut quina és la teva actual aparença (la física, perquè l’espiritual la duc gravada a foc al meu cor!).

Però et ben assegur que el pur i simple signe (la lluna, surant com tu dins ma ànima) m’ha reconfortat suficientment com per a escriure’t i atrevir-me a publicar (per bé que al cap d’un any) aquestes retxes.

Valentí