LA CREU DEL CODI DA VINCI
Després de més temps de l’habitual, per assumptes que són de la incumbència de la redacció de "Pòrtula", em sent encantada de tornar estar amb vosaltres, assidus de Doré i en general amb tots els lectors de "Pòrtula".
Moltes coses han passat durant aquest temps al món del cinema, comentaré totes les que pugui i em recordi, ja que fer referència a totes elles és impossible por motius obvis.
Com que som de l’opinió que els mals glops el més aviat millor, anem amb el tema "Codi da Vinci". Pel·lícula del director Ron Howard sobre la novel·la de Dan Brown. Ni la pel·lícula ni tot el rebombori que organitzaren l’església i grups propers a ella m’ínteressen massa. Les protestes ja començaren amb el llibre i ara més amb la pel·lícula, protestes que més bé semblen formar part d’una campanya publicitària digna del millor director de marqueting (una ja no sap que pensar...). Com vos deia no tenia cap intenció d’anar a veure aquesta pel·lícula, però davant l’expectació generada, vaig optar pel contrari.
No entr a parlar del tema literatura-cinema, sobre tot perquè ja ha ho he fet en altres ocasions, ni per suposat amb el plantejament que per a mi és totalment erroni de si la pel·lícula és millor o pitjor que el llibre. Vaig llegir la novel·la al seu moment i em va parèixer bastant fluixa, forma part d’aquest corrent de literatura de moda on el tema és cercar grials, sudaris, relíquies, etc etc. La pel·lícula segons la meva opinió és avorrida, no té ritme, excessivament llarga i sobre tot els personatges no tenen cap carisma, això que jo creia que la història de Dan Brown és més cine que literatura. Per salvar alguna cosa, salvaria la banda sonora. Em sap greu però poca cosa puc afegir mes. La veritat és que el fenomen "Codi da Vinci" és digne d’estudi sociològic.
Actualment hi ha en projecció pel·lícules interessants, d’entre elles dues són especialment recomanables; la primera és "Camí de Guantánamo" del britànic Michael Winteerboton, pel·lícula que es presenta com documental sobre uns fets verídics ocorreguts després de l’11-S a Pakistan on tres joves anglesos d’origen pakistaní es troben allà accidentalment per unes noces, són detinguts i després de passar per diferents presons acaben a Guantánamo on estan dos anys fins ser alliberats sense cap explicació. La pel·lícula no té guionista, millor dit, els propis joves van contant els fets. És d’agrair a Winterbotton i altres directors la realització d’aquest tipus de cine on denuncien situacions i fets. Concretament a la pel·lícula que ens ocupa es poden veure les condicions de Guantánamo realment terribles. Ja sé que hi ha persones que volen anar al cinema a passar una estona agradable sense més, és una opció correcta ja que el cinema és també evasió. Ara bé, també crec que els professionals del cinema que lliurement ho poden fer, tenen l’obligació d’utilitzar el cinema com a mitjà de denúncia i difusió del que passa a tot el món.
L’altra recomanació es diu "Tiempo de Valientes ", argentina, del director Damián Szifró. Es una gran comèdia, intel·ligent, original i molt divertida amb un gran guió. Molt fàcil de veure i gaudir. Supòs que serà un dels èxits d’enguany.
Torn ara pels esdeveniments i anècdotes ocorregudes aquest temps passat.
Almodóvar i "Volver" enlluernen els francesos. La pel·lícula va aconseguir a Cannes el premi d’interpretació femenina per les 6 actrius i premi al millor guió.
Seguint amb Pedro Almodóvar, el proper desembre rebrà el premi Príncipe de Asturias de les Arts, la qual cosa ha donat peu a la polèmica, la meva opinió és que es mereix el guardó, sobre tot per ser un innovador, ha marcat un abans i després.
Una notícia molt entranyable. El festival Internacional de Comédia de Peñiscola celebrat el passat maig va decidir concedir un premi especial a Xita, la ximpanzé de les pel·lícules de Tarzan. Actualment té 74 anys, récord de longevitat de la seva espècie, realment és mascle i per necessitats del guió va passar a ser "ella".
És el primer reconeixement cinematogràfic que ha rebut, un Calabuch especial pel seus mèrits artístics. No va anar a recollir el guardó per motiu de la seva edat, una representació del festival es va traslladar a Califòrnia per fer el lliurament. El director del festival destacava que és una de les poques estrelles de l’edat d’or del cine que encara són vives i que les escenes còmiques de Xita a les pel·lícules de Tarzán han provocat les rialles a diverses generacions.
Per acabar, una bona notícia. Segons dades de la memòria de l’any 2005 de la Sociedad General de Autores de España les Illes es l’únic territori de l’ estat on no ha baixat l’assistència a les sales de cine, fins i tot ha pujat , segons la SGAE el motiu és la resistència dels empresaris privats de sales cinematogràfiques enfront de les gran cadenes multinacionals.
Amics vos desitj unes bones festes de Sant Marçal i si com segur que sou esperits sensibles i vos agrada la bona música, el proper dia 24, sant Joan per cert, a l’església de Sant Marçal pregó de les festes amb l’actuació de ""Veus de Marratxí "" amb un concert on Mozart és protagonista.
Una abraçada, molts d’anys i feliç estiu
Elvira Bibiloni