ELS NOSTRES ESCRIPTORS S’EXPLIQUEN ENTREVISTA A ASSUMPCIÓ FORCADA
Assumpció Forcada i Florensa (Sudanell, Lleida). Va fer els estudis de batxillerat a Lleida. Biòloga (llicenciada en ciències biològiques per la Universitat de Barcelona), poeta i cantautora. Actualment treballa com a professora de batxillerat a l’IES Arnau Cadell de Sant Cugat del Vallès i resideix a Barcelona. Té 10 llibres de poemes publicats: Immunitat, Flora Sapiens, Caducifòlium, Hàbitat, Ecosistema, Caducifòlium (rus-català), Germinació, Evolutio, Cosmos i Fotosíntesi. Alguns dels seus poemes han estat traduïts al francès, a l’alemany, al castellà, a l’islandès, i formen part de diverses antologies russes i catalanes. És membre del PEN Club i de l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana). Ha ofert diferents recitals poètico-musicals en centres culturals, emissores de ràdio, universitats, instituts i fora de les nostres fronteres: Alemanya, Rússia, França, Finlàndia i Argentina. Fou gunyadora del 1r premi de poesia Joan Sitjar amb un recull que encara no ha sigut publicat. Actualment segueix la seva tasca divulgadora de la poesia amb Fina Rodríguez Palau en el II Cicle de Poesia a la Casa de Menorca de Barcelona. –Estimada Assumpció, què recordes de l’ensenyament que vares rebre? –Mira, uns estudis a Lleida, perquè jo sóc d’un poble de la província de Lleida, de Sudanell, i després ja vaig anar a Barcelona a fer els estudis superiors. Els primers estudis doncs foren a l’escola, que semblava més lluny perquè en aquell temps la gent no tenia cotxe... –I són bons, aquests records? –Home, jo crec que els records sempre són bons perquè els dolents els evites, i sempre et deixes el millor. No seria gaire intel·ligent conservar els mals records. –Estàs d’acord en què la teva obra forma un TOT coherent? Vols seguir alimentant aquest TOT o penses desorganitzar-lo algun dia? –Mira, jo penso continuar amb aquest món que dius tu, però no caldrà buscar-ne d’altres perquè ja hi són, a la meva obra. Si un llegeix tots els meus llibres se’n pot adonar que a part de temes científics o d’inspiració científica hi pot trobar també temes diguem-ne lírics que podrien escriure altres escriptors que no fossin biòlegs, o per exemple, per dir-te un exemple molt apartat d’aquesta temàtica científica, en el llibre Hàbitat tinc dos poemes dedicats als camps d’extermini, concretament un es diu Crematòrium i l’altre Autzwitch. Això és una mostra que no té res a veure amb el món de la ciència. –A vegades els teus versos adopten una forma més lliure, d’altres vegades adopten estructures poètiques fixes (acròstics, nouentina...). Per a tu la poesia ha de tenir una forma?, és millor que sigui lliure?, ha d’esser un impuls?, quin impacte té la forma en els teus versos? –La poesia ha d’esser això que dius i molt més. Ha de tenir tots els camins oberts. No se li poden tancar camins a la poesia. A vegades és difícil esbrinar el llindar de si és poesia o ja no ho és, però jo no em titularia una esclava de la mètrica, ni ho voldria ser, però jo també crec que se’n poden fer, de versos, comptant les síl·labes i amb una mètrica determinada, tampoc cal fugir-ne. –Com valores tu les teves trajectòries personal i literària? –Depèn del dia que em facis la pregunta. Hi ha dies que em sento més optimista, i aleshores et diré que bé, que estic molt contenta, perquè crec que la meva obra ja és bastant reconeguda... Jo aquí diria que com a mínim moltes vegades no és ignorada. Això no vol dir que sempre se’m reconegui, però no se m’ignora. Això és important. Perquè a vegades el tema dels reconeixements és molt subjectiu, depèn molt dels grups de pressió, i si formes part d’algun grup determinat que et doni una bona empenta. Jo tinc l’honor i l’orgull de dir que sóc lliure. –Tres preguntes juntes: Què és per a tu la poesia?, per què fas versos?, què és per a tu un poeta?... –De tot el que em demanes el que et puc dir és què és la poesia per a mi. És el meu amor, el meu gran amor, un AMOR en majúscules. La poesia per a mi no és una manera per destacar o no destacar, això per a mi no té cap importància. També és una forma de viure, també ho crec, i per això li dedico un temps que si no fos tan important per a mi no li dedicaria, com per exemple dedicar-hi temps quan no en tinc, dedicar-hi hores de son quan no en tinc, fer viatges, kilòmetres...
–En quin moment decideixes fer versos?, com és que descobreixes la poesia? –A mi la poesia m’ha agradat sempre. Crec que se’m va despertar l’interès quan estudiàvem el batxillerat elemental i la professora de literatura ens feia fer una redacció o un poema. El que passa que després, coses de la vida, em van fer triar entre ciències i lletres, i va ser com un petit divorci, encara que jo no volgués. Era això o allò. Aleshores, com que m’agradaven molt els animals, les plantes i la natura, em vaig decantar per les ciències, tot i que també m’agradaven les lletres. –A veure, jo no em voldria posar en camps que no són meus, perquè clar, jo ja sóc professora de Biologia, de Ciències Naturals, però la meva passió per la poesia m’ha portat a organitzar una marató poètica al meu institut en què poden participar alumnes, professors i personal no docent del centre. Està oberta a tothom i en totes les llengües, és a dir, s’han llegit i s’hi llegeixen poemes en alemany, en francès, en anglès, en català, en castellà, i fins i tot en àrab, amb les traduccions corresponents. I recordo també que un cop també se’n llegiren en grec: els alumnes del seminari de grec van preparar uns poemes i van llegir-los. O sigui, com pots veure, la marató està oberta a totes les llengües. Crec que l’important és que la gent vagi participant, i això no és tasca fàcil, perquè no hi estan gaire acostumats. Ja portem quatre anys fent-ho i ara anem cap al cinquè. –I tu com la valores, aquesta tasca, i quins són els fruits? –Per a mi el més important és que algunes d’aquestes persones es preocupin d’anar a casa seva i busquin algun llibre de poesia que potser no han obert mai... Altres et diuen, mira, jo no en tinc cap, de llibre de poesia, que me’n pots deixar algun tu?... Ja és important el fet que per primer cop obrin un llibre de poesia. N’hi ha que fins hi tot demanen de llegir un poema seu, i jo sempre els dic que sí, naturalment que sí, ja no miro si està bé o malament, perquè penso que no pots frustrar al primer intent una persona que amb tota la voluntat i amb una certa timidesa demana, que en puc llegir un, de meu? Sempre has de dir que sí. –Pots valorar el nexe poètic entre Mallorca (i el conjunt de les Illes Balears) i Caltalunya? –Aquesta no és per a mi una pregunta fàcil de respondre. El que sí que puc dir és que crec que mentre tinguem la mateixa llengua, i espero que sigui per molts anys, sempre n’hi haurà, de nexes, sempre hi haurà persones que llegiran poetes mallorquins i catalans. També potser és cert que a vegades els poetes mallorquins, per raons de distància, tal vegada no arriben tant a Catalunya, això també és cert. Així com el futbol està tan subvencionat, que tots els equips poden jugar a casa i a països estrangers, això no passa en el món de la poesia, i per això hi ha un cert desconeixement mutu, per dir-ho d’alguna manera. Però sé que hi ha gent que treballa en aquest aspecte. Encara que jo ho hi hagi participat, sé que alguns poetes catalans han anat a Mallorca a llegir poemes, i també que a l’inrevés. Penso que fomentar aquests vincles poètics és un compromís que ha de quallar en organismes que estan per sobre de la individualitat. –Molts tenim dins el cap la imatge de l’entre cometes “BON ESCRIPTOR”, el podries definir tu aquest BON ESCRIPTOR? –El “BON ESCRIPTOR” jo crec que no es pot definir. I fins i tot mai hom ho és prou, bon escriptor. Crec que ningú no arriba al final del camí. Pots estar més endavant, més enrere, pots fer ara una passa endavant, una altra enrere. Fins i tot et pots trobar que un escriptor tingui una obra molt bona i les següents no siguin tan bones, i se’l recordarà només per aquell llibre, probablement, i n’haurà fets molts més. O potser... Això és molt difícil. A més, qui ho ha de dir que un és bon escriptor?, algun sanedrí intel·lectual que té tota la veritat?, ho ha de dir el públic?, ho ha de dir la pròpia consciència de l’escriptor que sap si ha estat honest amb la seva obra? Jo deixo les preguntes... –Què creus que suposaria per a la literatura en llengua catalana que un escriptor en aquesta llengua obtingués el premi Nobel? Creus que això és possible? –De moment no ho veig gaire possible, que això ocorri, perquè és un joc polític, i Catalunya políticament encara no té prou pes per guanyar aquest premi. Necessitaria el suport d’altres països, i, és clar, és força complicat. Fixa-t’hi bé que sempre els premis que donen tenen unes opcions polítiques determinades. No és que representin el millor del millor que hi ha en aquell moment. Hi ha uns interessos, un grups de pressió, i sobre aquests que participen en aquest joc després en trien un, o una... A veure, és clar que per la propaganda que fan, el ressò mediàtic que té..., això per a Catalunya seria important, pel ressò mediàtic, com també quan surt el Barça. Hi ha molt de ressò mediàtic quan surt el Barça. I ara amb el Hoquei, no vegis... –Per què has defugit sempre, o pràcticament sempre de presentar-te als premis literaris? –Amb el tema dels premis literaris, suposo que et trobaràs opinions diferents. Jo, si t’he de dir la veritat, no hi crec gaire. Només et diré una cosa: si tu segueixes els jurats dels premis literaris te n’adonaràs que moltes de vegades, les mateixes persones estan a 10, 15, 20, 25... premis literaris, en els quals es presenten 90 persones, a vegades més de 100. Bé, fes matemàtiques simples i senzilles, multiplica el número de vegades que fan de jurat pel número de llibres i veuràs si se’ls poden arribar a llegir. Que consti que també crec que pot haver-hi persones molt honestes que fan de jurat a premis literaris que facin bé la seva tasca... El que vull dir és que hi ha certs premis on es guanyen tants de milions que tothom ja sap que estan donats abans que surtin. –Què en penses dels llibres tan comercials que existeixen al mercat? –És molt difícil que un poeta, sigui home o dona, tingui un gran ressò mediàtic, perquè en general a la poesia se la discrimina. Recordo una anècdota que ara t’explicaré, d’una persona que té una llibreria, i quan jo li vaig preguntar per què el dia de Sant Jordi no tenia a la seva parada cap llibre de poesia, la resposta va ser immediata i molt sincera: Assumpció, un llibre de poesia val mil i escaig, i una novel·la tres mil, i jo vaig a percentatge. –Una pregunta de política en general: Com valores aquests canvis que s’han produït últimament tant a nivell d’Estat Espanyol, com a Catalunya i a les Illes Balears? –Després de molts d’anys, que ja tinc, he après una cosa que per a mi és molt important. Jo només em fio de les persones, jo estimo les persones, faré el que sigui per les persones..., però quan ja hi entren col·lectius i poses etiquetes, moltes de vegades la cosa no rutlla. És així, perquè una cosa són les ideologies, que totes tenen punts favorables i positius, i l’altra és què es fa amb aquestes ideologies. Jo crec en les persones perquè he trobat persones que a mi m’han semblat fantàstiques i meravelloses, a diferents indrets, no únicament a Catalunya o a l’Estat Espanyol, sinó a nivell internacional. Crec que la tasca que ens falta per ser veritablement sapiens sapiens és no buscar els punts de separació entre la gent, sinó buscar el que tenim de bo. Comunicar-se les coses bones, si després perduren en la cultura, és l’unica manera d’anar endavant. Mentre busquem coses de separació, mentre si tu fas això i jo, com que sóc l’oposició, doncs faig el contrari, així no anam enlloc, són només simples batalletes de veïns. Per a mi, la política ha de ser més universal, a nivell planetari, o com a mínim a nivell europeu. –Com queden per a tu els temes de la llengua i de la consciència col·lectiva del que som? –Crec que cal tenir consciència del que som. Això no vol dir que hàgim de ser esclaus de tot el que es digui. Una persona ha de tenir consciència col·lectiva, però sobretot pròpia, i ha de fer el que la seva consciència li dicti, no seguir uns dictats predeterminats. Primer de tot un ha de ser honest amb si mateix, per després ser honest amb la resta. Per exemple, quantes persones hi ha d’esquerra amb butxaca de dreta?... A la llengua se li pot fer dir el que es vol, però l’important són els fets, els valors humans... El tema de la llengua, doncs no el veig gaire bé. Cada dia vaig en metro, per raons de feina, i raríssimament sento parlar la gent en català. Per tant la salut de la llengua no és pas tan bona, perquè, cas contrari, sentiríem parlar català contínuament, i no és així. Hem de fer més coses per la llengua. No es fan coses per les espècies en vies d’extinció, animals i plantes?, per què no cal fer més coses per la llengua? –Quines coses més es poden fer per la llengua? –Ja se n’estan fent moltes de coses per la llengua, però se n’han de fer més. Per exemple, molts jutges que venen d’altres parts de l’Estat Espanyol no poden fer la seva feina en llengua catalana perquè no la coneixen prou. Legalment hi tenen tot el dret, a venir, però després fan que aquí les persones no es puguin expressar en català als jutjats perquè no els entenen, i és clar, tu no et jugaràs el seu veredicte si no t’entén. És a dir, es poden fer moltes més coses... En moments de la transició hi havia un impuls que estava de moda cap a la llengua catalana, amb la nova cançó, per exemple, un impuls que estava molt ben vist pel corrent intel·lectual d’aquell temps, hi havia una revifalla. Ara potser perquè algunes persones d’aquestes han arribat a dalt es pensen que ja està tot fet, i no està tot fet: s’ha de continuar endavant. –Què esperes que li passi al lector després d’haver llegit un llibre teu? –La poesia ha d’arribar al lector, però no arribarà a tothom de la mateixa manera, perquè sortosament les persones no som clònics. Cada persona té la seva sensibilitat. El mateix poema arriba amb diferents graus de sensibilitat. Fins i tot la manera de rebre el poema dependrà de quin dia el llegeix, del seu estat d’ànim..., i probablement si en fa successives lectures, hi trobarà més coses. –Què sents quan surt publicat un llibre teu? –Els meus llibres són com els meus fills, en certa manera. Sento una gran alegria, evidentment. Però la primera alegria la tinc quan he acabat un poema i el dono com a definitiu. És una alegria molt subjectiva, molt personal, molt íntima..., encara no sé on anirà a parar aquell poema... Només per aquesta alegria ja val la pena escriure, si després surten llibres o no, això ja és una segona etapa. Jo escric, entre d’altres coses perquè per a mi és un plaer. –Per quin dels teus títols t’agradaria ser recordada? –Mira, m’agradaria que em recordessin simplement per un sol poema. –Quin és el verí més perillós que mai no hem de tastar? –Hi ha molts verins. Saber quin és el més perillós és molt difícil. Penso que el més terrible és el comportament inhumà de certes persones, perquè tots sabem que fins i tot el comportament animal té una certa ètica, i un cert respecte pel seu món. I els humans ens passem a vegades amb un grau de crueltat tan gran amb les persones que són com nosaltres... Realment això és el més terrible que pot passar. M’has demanat quin és el verí més perillós, per què no em demanes quina és la droga més perillosa? –Quina és, doncs, la droga més perillosa? –La poesia, evidentment. Josep Pizà i Vidal
|
