ANTÒNIA VICENS Antònia Vicens (Santanyí, 1941), autora capdavantera de l’anomenada Generació dels 70, és considerada com una de les narradores catalanes contemporànies de més prestigi. Amb només 26 anys, guanya el Premi Sant Jordi amb l’obra 39º a l’ombra i es dóna a conèixer al gran públic. A partir d’aquí, i entenent el fet d’escriure com un acte d’absoluta llibertat, ha anat publicant les novel·les: Material de fulletó, La festa de tots els morts, La Santa, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (Premi Ciutat de Palma 1981), Gelat de maduixa (Premi Ciutat de València 1984) i Homes i un jardí, entre d’altres. També ha publicat un llibre infantil: L’àngel i la lluna, i un altre de juvenil: Massa tímid per lligar. Lluny del tren és la seva darrera novel·la.
–Per què ha de servir l’ambició literària? És una pregunta que no m’havia plantejada mai, perquè l’escriptor neix d’una vocació, o d’una inquietud interior, o d’unes ganes de plasmar el món i la realitat que ens envolta… Pot ser sana si l’objectiu és voler fer una obra de cada cop millor; sense aquesta fita, l’ambició literària no serveix per a res. –Com reaccionaries si et trobassis algun dels teus personatges pel carrer? Me’ls hi trob sempre. Normalment abans d’escriure una novel·la ja he vist els personatges. Moltes vegades, quan vaig pel carrer, em fix en determinades persones, que no conec, i que em criden l’atenció. A vegades parlen soles, es diuen coses agradables a elles mateixes i tenen tota una expressió plena de goig. Altres vegades, en canvi, sembla que se’ls moren els gestos a la cara, i fins i tot ploren. És a partir d’aquestes observacions que sóc capaç de crear uns personatges. Naturalment el seu dolor no serà el mateix que el d’aquelles persones que he vist plorar pel carrer, o d’aquelles altres que semblaven més felices, però aquest primer impacte visual del seu físic m’ajuda molt a confegir-ne la personalitat. –Mallorca, d’on és que coixeja? Mallorca no coixeja; s’enfonsa. El record que tenc d’aquesta illa de quan era nina és que era una terra molt pobra i la gent era molt ignorant, mai no havia anat a escola. I clar, si mesclam pobresa i ignorància surt un còctel esgarrifós. Quan vingué el turisme de masses, la gent, que era pobra, va a començar a vendre. Això és perfectament comprensible, perquè la misèria fa que desitgis sortir-ne. La terra era prima i s’havia de fer molta feina per molt poqueta cosa. Començant per la costa, Mallorca ho ha anat venent tot. La desgràcia del poble mallorquí és no haver tingut governants que l’hagi ensenyat, que l’hagi educat, que l’hagi il·lustrat…; per tant, som un poble encara sense gaire orgull d’ésser qui és. –I de què pot bravejar? De ciment. N’hi ha per tot. On hi havia camps d’ametlers florits, ara hi ha oceans de ciment. Potser que ens hi arribem a enfonsar, dins aquests oceans. –És important que l’obra d’un autor sigui coherent? El més important és que l’obra estigui ben feta i que l’autor s’hi reconegui. Entenent la bona literatura com un art, pens que ho pot ésser tot. Tant si és coherent com si és incoherent, ha de ser bona, potent, ha de tenir la força de trasbalsar el lector, de fer-li mirar el món d’una altra manera, de copsar la dimensió humana… –Quin futur li augures a la llengua catalana? La llengua és l’ànima d’un poble, per tant el català és l’ànima del nostre. Pens que seguirem sempre igual. Sempre direm que la llengua s’està morint; però també nosaltres mateixos ens anam morint, i tot, a la fi, acaba per renéixer. Ara passa per mals moments, tot i que sempre l’he vista passar-ho malament. Sempre tindrem el país veí que ens voldrà envair, que farà tot el possible perquè el català no tiri endavant, perquè no arribi a tothom… Aquí, la primera llengua hauria de ser la catalana, i després l’espanyola, l’anglesa o la que vulguin. La nostra llengua els fa por. –L’estat de les lletres catalanes, és encoratjador? La literatura catalana està al mateix nivell que la literatura que ens arriba traduïda. El que passa és que s’edita moltíssim, i, de vegades, té més trascendència el tipus de literatura que en diem light o kleenex. A favor d’aquest fenomen diré que perquè un país estigui normalitzat lingüísticament és necessari que s’escriguin obres literàries per al gran públic, que tanmateix no trascendiran mai. El més important, però, és que hi siguin, perquè la gent pugui llegir en català al seu propi nivell d’exigència. –Que el jovent s’engresqui a llegir, o a escriure, depèn dels docents? Els docents poden engrescar a llegir, fer que la lectura sigui un plaer i fer entendre que, si hom llegeix, mai no es trobarà sol. Altrament, el fet d’escriure neix d’una inquietud interior. –És la creu de Sant Jordi el guardó més important de la teva carrera literària? No crec que hi hagi cap guardó que sigui important. Com a escriptora, pens que l’important és aportar alguna cosa nova a la literatura. –Què destacaries de l’Asociació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) mentre tu hi estaves al capdavant? Quan hi vaig entrar, encara hi havia moltes editorials, i algunes mallorquines, que no feien cap tipus de contracte. En aquella època, vàrem lluitar molt per abolir aquestes pràctiques i enlairar la dignitat de l’escriptor. També vàrem intentar ser una veu crítica front d’algunes activitats del Govern Balear en contra del català. –Tens una opinió positiva sobre el que s’ha anat fent a l’AELC després del teu “mandat”? En Gabriel Sampol, que és qui ara ocupa el meu càrrec a l’AELC, continua la mateixa línia. És una persona intel·ligent, amb un gran esperit crític, coherent i combativa. Així mateix està fent moltes coses per difondre l’obra dels nostres autors. –El veredicte de la primera convocatòria dels premis Mallorca (dels quals tu n’has estat membre del jurat) s’ha declarat desert. Això va en detriment d’ells mateixos, o els dóna més prestigi? Ni una cosa ni l’altra. Dins la història de la majoria dels premis, sempre hi ha algun any que el veredicte és desert; i no perquè sigui desert, els premis s’enfonsen o s’enlairen. Això sí: el jurat en tot moment ha intentat d’ésser molt honest. –Penses, doncs, que són uns premis amb futur? Si el Consell de Mallorca s’ho proposa, poden arribar a ser uns premis molt importants dins la literatura catalana. Josep Pizà i Vidal
|
