CARME HERMOSO CAPLLONCH,
Na Carme va néixer a Palma, fa cinquanta anys, filla de pare basc i de mare mallorquina, i néta de padrins paterns asturians i de padrins materns esporlerins. Viu fa devuit anys a Algaida, però abans passà una bona temporada per Santa Maria del Camí desprès de viure vint-i-cinc anys a Palma. De professió ocarinera, ho ets per vocació? Puc dir que amb molt de gust, però, també he de dir que hi vaig arribar desprès de tastar alguna altra professió i de manera molt anecdòtica. I abans de les ocarines? Vaig tocar molts de camps. Vaig fer cursos de delineació i hi he fet feina, però ho vaig deixar perquè no era compatible amb el meu caràcter. Jo som molt lliure i fer feina amb uns horaris rígids m’emmalaltia. Aleshores ja somniava amb una feina que pogués fer a casa i sense gaire competència. Tot i que és molt dur viure de la ceràmica -pensau quants ollers i ceramistes hi ha- el meu somni s’ha acomplert i som l’única ocarinera de Mallorca. Alumna d’en Benet Mas, et va dur a Santa Maria del Camí la feina? No, jo vivia amb una de les meves germanes, però quan ella es va casar em vaig quedar sola. La meva amiga Elisenda em convidà d’anar a viure amb ella mentre cercava casa. Elisenda vivia a Santa Maria del Camí i llavors es va fer realitat un altre somni, anar-me’n a viure a un poble. No m’havia atrevit mai a fer-ho sola. Supòs que pel fet de tenir quatre germans anar a viure sola m’imposava una mica. Vaig estar a casa de n’Elisenda, molt bé. I començares amb les ocarines? No, al principi tenia un petit estudi de pintura en una caseta de fora vila que me deixava un amic. Feia feina per a una galeria i la veritat és que era feliç fins que un bon dia vaig ho vaig deixar. Necessitava trobar la meva professió tal com veia que tothom tenia. Aleshores ja havia tocat molts de camps, tal com vos he dit, i n’Elisenda me va ajudar a dirigir-me cap als estudis de disseny gràfic. Als trenta anys vaig començar a l’Escola d’Arts Aplicades de Palma els estudis de disseny gràfic. Ja saps que diuen que mai és tard per aprendre… I jo crec que és veritat, però la cosa no va anar com esperava. Just quan feia segon, al final del primer trimestre ens assabentàrem que desapareixien els estudis de Mallorca i només hi deixaven la branca de disseny industrial. Va ser el gener del 1987 i ja no vaig començar el segon trimestre. Vaig passar per una depressió, em sentia com si la vida me llevàs el que havia triat, alguna cosa que considerava que tenia clara. Aleshores, no sabria dir per què, enlloc d’anar a un psicòleg vaig tocar a la porta d’en Benet Mas. M’havien parlat d’ell en el sentit que era un home molt especial que treballava les energies i feia curacions. Me vaig presentar i li vaig contar tot el que em passava. Una relació que ha marcat la teva vida… Vaig tenir la gran sort de conèixer-lo. Ell m’ensenyà que a la vida havia d’aprendre a viure el moment, que havia d’aprendre a no valorar les coses entre bones i dolentes, que això són valors socials i culturals. En Benet em deia que havia d’obrir la consciència a un altre aspecte de la vida. Així vaig començar aquest camí. El despertar de la consciència que et parlava en Benet s’ha acomplit? Sí. Jo venc d’una família molt nerviosa i d’ençà que me’n vaig anar de Palma ho tenc molt controlat. El fet de viure en un poble ha tranquil·litzat molt el meu caràcter i el consell d’en Benet va allunyar de mi les depressions. He treballat i treball en aquest aspecte. Em vaig proposar allunyar de mi les coses dolentes. Immediatament començares a treballar amb ell? En Benet m’oferí fer ocarines plegats. Feia dos mesos que ell ho havia deixat, volia vendre la possessió i dedicar-se a reformar cases antigues. Me proposà anar a mitges fins que vengués la possessió i després jo continuaria amb les ocarines. Això va ser el gener de l’any 1987 i l’agost d’aquell mateix any en Benet va morir i jo vaig continuar tota sola. I aquí som encara. Com t’adones d’aquest encert de triar la professió ? T’adones quan et deixes manar pel teu esperit. La ment va valorant les coses entre "això és bo, això és dolent, estic trista, estic be..." com un ordenador. En Benet em deia que no és la ment qui ha de manar, és l’esperit. La ment és una maquinària on hi entren conceptes i valoracions, és l’esperit qui ha de manar, ha de fer reflexions, anàlisis…L’esperit no entén tot això. Quan tu et deixes manar pel teu esperit només has d’observar i observar no és valorar, observar és talment com si mires per una finestra el procés de la vida i com que no fas valoracions es van obrint finestres. És un procés que ha de fer cadascú per a ell, si vol, i que ningú el pot fer per un altre. Quan observes, la consciència s’obri, és com aquell que fa gimnàstica i un dia s’adona que és àgil perquè s’ha entrenat, És ben igual, és entrenar-te a observar sense entrar en valorar. Viure el moment, l’ara, no el passat ni el futur. Era la primera vegada que tenies contacte amb el fang? No, havia fet diferents cursos monogràfics a l’Escola d’Arts Aplicades: Pintura, ceràmica, fotografia, modelat, ferreria artística… Ja m’encantava tot el que fóra creació. Què és una ocarina? És un instrument musical que pertany al grup de les flautes modulars. Té uns orificis per fer l’escala, una embocadura, el forat amb el biselat. Depenent del tamany són sopranos, tenores, baixes i contrabaixes. Sempre de fang? Les que jo conec, sí. M’han dit que per Sud-Amèrica n’hi ha de fusta, però jo no les conec. L’ocarina europea és transversal. Les sud-americanes són rodones i frontals. Quin és el seu origen? Diuen que el seu origen és mil·lenari, que venen de la Xina i que Giuseppe Donati, un músic del segle XIX, la va adaptar al sistema musical europeu. La primera fàbrica europea va ser a Itàlia. A Mallorca hi va haver fàbriques a Palma, Manacor i Bunyola, i sembla que la tradició va desaparèixer durant la Guerra Civil. Fins que un bon dia en Benet Mas decideix recuperar-la… Va ser idea sobretot d’en Gori Negre, tornar a cercar l’ocarina. Ell va parlar amb en Benet i ells dos van anar al museu de La Porciúncula de Palma, on hi ha una gran col·lecció de quan es fabricaven a Mallorca i varen treure els motlles. En Gori es va retirar i va ser en Benet qui la va tornar a comercialitzar allà pels anys setanta. Abans, per devers els seixanta, el metge Jesús Palazon, va començar a estudiar l’ocarina i, a banda de tenir una bona col·lecció, va fer una ocarina amb disseny propi. Quin temps has de menester per fer una ocarina? No ho sabria dir, jo vaig fent. Quin és el procés de fabricació? La base és un motlle perquè si hagués d’aconseguir un do fet a mà podria tardar mesos. Actualment tenc cinc motlles i esper aconseguir-ne fins a vuit. Quan la peça està feta s’afina, però el fang és banyat i quan s’eixuga s’encolleix i llavors s’ha de tornar a afinar. Quan el fang es cou es torna a reduir, però ja tenc calculat que perdrà mig to. És delicada la cuita? No especialment, pensau que és fang sense esmalt i això permet col·locar les peces una damunt de l’altra perquè tanmateix no s’aferren. El més delicat són les primeres hores, fins arribar als sis-cents graus. La temperatura ha d’augmentar molt a poc a poc. Quin és el procés d’afinació de l’ocarina ? Depèn del diàmetre del forat, que dóna la primera nota, i partir d’ella has de fer l’escala. I es fa d’oïda? La primera nota la faig d’oïda, però desprès faig servir l’afinador. Tot i que no tenguis un horari rígid, algun tipus d’horari deus dur... En general treball sis o set hores al dia, menys les vacances. L’ocarinera, que som jo, té les mateixes vacances que els escolars, no som una empresa. Tenc fang i vaig produint. Me telefona una botiga, me fa una comanda i jo la servesc. Vaig a les fires. Amb això en tenc a bastament per viure i ja em conform. M’aporta temps per fer altres coses que no m’aporten doblers però si molt d’enriquiment interior. Pens que és veritat que no és més ric el que més té sinó el que menys necessita. Viure així me fa veure que quan me’n vagi, el bagatge que m’emporti no serà ni qüestions materials ni fama. De l’ocarina tothom sap que és un instrument musical, però així com tenim present el flabiol i la xeremia, on podem ubicar l’ocarina? Abans se sonava en grups. Les ocarines s’acompanyen les unes a les altres i feien bandes. El meu padrí d’Esporles el 1920 assistia a concerts d’ocarina. I actualment? L’any passat va tenir lloc el primer festival d’ocarina a Munic i enguany, pel maig, està previst que es faci a Itàlia. A Mallorca el grup Al Mayurqa l’ha feta sonar. Per a la inauguració de la fira de fang de Marratxí, amb en Gori Negre i dues persones més tenim previst fer una sonada d’ocarines. Només serà una sonada per a la inauguració de la fira? Hi ha un projecte de formar un grup, però aprofitant que enguany el tema de la fira està dedicat als instruments musicals, vàrem trobar que era molt adient fer una interpretació amb ocarines el dia de la inauguració. Quin futur immediat li veus a aquest instrument? Particularment m’agradaria poder tirar endavant amb un projecte que tenc, escrit i tot, per introduir l’ocarina a les escoles com una activitat extraescolar o en escoles de música, per a infants a partir dels vuit anys. L’objectiu seria fer bandes i trobades de bandes a les places o fins i tot a les esglésies. La tradició diu que les esglésies tenen molt bona acústica per fer sonar l’ocarina. I a tu qui et va ensenyar a sonar-la? Jo sola. Als set anys tocava la guitarra i vaig estudiar al Conservatori, i quan saps solfeig no és difícil.
Només fas ocarines? Faig ocarines i no he deixat mai del tot la pintura, també faig una mica d’escultura i escric un poc de poesia. Fa uns anys vaig promoure un grup, Espais Aulica, la meva idea era l’alternativa a la galeria, a la peça il·luminada a la paret. Havia de ser en un espai obert on la llum fos el sol i la lluna i els participants no havien de fer només la peça a casa i exposar-la sinó que havien d’absorbir l’energia de l’espai on s’havia d’ubicar l’exposició. Teníem un any per preparar les peces, fèiem la inauguració sempre a l’estiu, el mes de juny, perquè es el mes que hi ha més llum, ens havíem de visitar durant l’any per veure com duiem la feina i teníem l’exposició posada un mes. On es feren les exposicions? A Santa Clara, Es Molinar, a Els Calderers, a l’estació del tren de Sóller… Érem quatre però estava obert a la gent que hi volgués participar. Érem ceramistes però els materials no estaven limitats i podies emprar els que volguessis. I què va passar? Vaig veure que el grup no funcionava amb el seu objectiu inicial sinó que el més important era l’exposició i el públic. Ho vaig deixar i ningú va agafar el relleu. "Fa set anys que els premis que es donen a la fira de fang de Marratxí són obra de na Carme, i com no podia ser d’una altra manera són ocarines". Has estat present a totes les edicions de la fira del fang? No, l’ocarina és la que és present des de la primera edició. A les tres primeres hi va assistir en Benet i a partir de la quarta, fa devuit anys, hi som jo. Com valores la fira del fang en general? Per a mi és una fira molt maca en el sentit que tot és fang, i el públic pot veure l’alternativa que hi ha des d’allò més popular a l’artístic. Per a mi el que no evoluciona són les instal·lacions. Cap on hauria d’evolucionar? Crec que cap a un lloc que permetés més participació. Vaig a la fira d’Argentona, una fira també tota de fang, de ceràmica antiga, artística i popular, i és molt enriquidor poder veure totes aquestes diferents formes de veure la ceràmica. Aquí sempre som els mateixos, no hi ha espai per a més. Pens que si l’espai fos més gran es podria convidar a ceramistes francesos, italians… i la gent podria veure altres tipus de ceràmica. Per altra banda les instal·lacions no són gaire comfortables. En el mes de març és fàcil que ens inundem i ha passat moltes vegades, fins i tot a vegades s’ha fet malbé alguna peça. L’evolució passa només per una qüestió d’espai? La dinàmica ha anat canviant, actualment hi ha els tallers per als escolars que no hi eren i pens que va ser una gran idea. Així i tot hi podria haver més activitats en les quals el públic hi pogués participar. Fora de Mallorca quina participació tens? Podria fer molta feina i estar ocupada amb l’ocarina des que m’aixecàs fins a l’hora d’anar a dormir, també podria guanyar molt més, podria anar a més fires, a Mallorca i a fora de Mallorca, però tenc una producció limitada perquè vull fer altres coses. Tenc unes quantes botigues a les que servesc gènere i vaig a les fires de fang de Marratxí, d’Argentona, de Llucmajor, a la de Pollença i a la fira de luthiers de sa Pobla. L’ocarina s’ha perdut en la tradició, no hi ha escoles…Qui compra una ocarina? Jo no ho sé. Ho dic sempre que acab una fira. No sé els milers d’ocarines que he fet, en devuit anys i a vegades també em deman qui és que sona l’ocarina. El fet és que a la gent li encanta. Crec que és un instrument màgic, tot i que l’ideal és sonar-la. L’ocarina és un element que crida l’atenció als infants, per què? Crec que és pel que he dit abans: perquè és un instrument màgic. També sé que hi ha un joc d’ordinador on hi ha un personatge que duu una ocarina. A les fires quin públic té, l’ocarina? De tot, des d’infants a gent major, homes i dones. Fins i tot gent que la compra per algú de la seva família que és músic. I del títol de mestre artesà? El me vaig treure tot just fa un parell d’anys, el dóna la conselleria d’Industria i Comerç. Si no hi ha ningú més que faci ocarines, qui dóna el títol? L’any que jo el vaig treure necessitaves la signatura de tres mestres de la teva branca, o sigui músics, demostrar que feia cinc anys que et dedicaves a l’activitat i havies de presentar el curriculum. Jo acomplia tots els requisits. Quina importància tenen, per a tu, els premis ? A la fira del Fang de Marratxí he guanyat quatre premis d’estands, no tot un primer premi. Estàs agraïda del reconeixement, però la veritat és que no don gaire importància als premis, en el sentit que sense ells continuaria fent la feina amb la mateixa il·lusió, fins i tot muntant l’estand amb la mateixa il·lusió. Tens alguna peça especial? N’he fetes d’engalbades, de diferents fangs… Guardes col·lecció de la teva producció de tots aquests anys? En tenc una de cada guardades en una capsa, marcades amb la data que la vaig fer. Na Carme duu una ocarina d’argent enfilada a una cadeneta penjada del coll, és un fet que no passa desapercebut i no ens podem estar de demanar-li la procedència. Me la va regalar una amiga meva d’Argentona –ens conta- que va venir per Pasqua, amb el seu marit, a conèixer Mallorca, i me va fer molta il·lusió. El passat 21 de gener, la primera lluna plena de l’any, la més potent diuen, vaig aprofitar per deixar-la a l’exposició de la lluna, ja que la tradició així ho mana si vols carregar amb energia potent un amulet o una pedra personal. La primera sorpresa agradable va ser que el dia 23 de gener quan me vaig aixecar, Mallorca sencera estava nevada. El dia dos de febrer anava cap a Palma i pel camí la vaig voler tocar i quin ensurt me’n vaig dur en comprovar que no la portava posada. Vaig frisar de tornar a casa i el primer que vaig fer en arribar va ser cercar-la dins de casa, però no va aparèixer. Demanava a tothom si l’havia trobada i vaig arribar a estar obsedida. El dia tres va ser el meu aniversari i tot el dia vaig estar pensant en l’ocarina que havia perdut i l’endemà, dia quatre, és l’aniversari del meu padrí d’Esporles, que hauria acomplit cent anys. Vaig felicitar-lo i li vaig demanar un regal, que me regalàs l’ocarina que havia perdut i al cap d’una estona la vaig trobar davant dels meus peus. Com vos he dit abans crec que l’ocarina és un instrument màgic. Antoni Roca i Maria I Deià / (fotos BMM) Publicat a Pòrtula, informatiu de Marratxí, núm 282 (març 2005)
|
