Coloma Canyelles Palou, A la vetlada que celebràrem a Pòrtula durant el mes de febrer passat, comptàrem amb la presència de na Coloma Canyelles Palou, siurellera, treballadora del fang; ens acompanyaren en la tertúlia na Bel Palou, de la Coral Veus de Marratxí, cosina de la protagonista i amiga de Pòrtula i n’Elvira Bibiloni, també de la Coral i col·laboradora nostra. Hem d’esmentar, a més, na Sagui i na Maria Deyà, col·laboradores, i en Ramon Oliver, batle de barri de sa Cabaneta i amic de Pòrtula. Finalment, farem referència a na Joana Maria Cabot, en Biel i els cronistes de sempre. Començàrem la vetlada parlant del misteri dels siurells. S’esmentaren els possibles orígens i significats d’aquesta figura, ja que se n’han trobat de semblants a altres llocs del món. Comentàrem, també, els diferents colors que s’utilitzen arreu de Mallorca per decorar aquestes figures. A Marratxí es decoren amb el verd i el vermell. En canvi, a Inca, per exemple, és tradicional pintar-los d’altres colors. La nostra convidada ens recordà que els siurells varen servir com a objectes religiosos. Després es convertiren en juguetes per als nins. Encara ara, tenen una màgia i una gràcia especial, ja que és molt habitual que la gent tengui un siurell a ca seva, tot i que se sol destinar a la decoració. Els siurells, tradicionalment, han representat figures, principalment animals com els cavalls, els bous, els indiots; també representen personatges com cavallers, dimonis, pastors, etc… Actualment (i aquí hi hem de veure una evolució significativa) també representen cotxes, avions, etc… Na Coloma ens contà que la seva feina és una mica especial. No té uns horaris definits a l’hora de posar-s’hi. Ens va explicar que quan havia de treure endavant una comanda, s’hi posava fins que la tenia llesta i que, de vegades, vetlava fins a ben entrada la nit. Ens va dir que normalment no sol anar a les fires, sinó que viu de les comandes que li fan els punts de venda. Segons pareix, els turistes aprecien molt aquestes peces d’artesania. En aquest sentit, ens digué que ja li anava bé que fos així, ja que tenia les vendes assegurades. Tot i que na Coloma ens digué que la seva feina no depenia d’horaris i que l’ajustava a les seves necessitats, va fer referències a un dels punts negatius d’aquest ofici: els problemes que li pot ocasionar, en un moment determinat, trobar-se amb totes les peces trencades quan les treu del forn. Ens va dir que era un fet que s’havia d’assumir. Segons pareix, és inevitable, de tant en tant, trobar-se tota la seva feina feta malbé. Li demanàrem pel tema del "pito" (siulet) dels siurells, per veure si ens revelava qualque secret i ens explicava quina tècnica seguia per aconseguir-ne el so característic. Ens va dir, entre rialla i rialla, que això era un secret i que no el revelaria. Qualcú li recordà que aquests secrets s’han de transmetre per poder continuar la tradició… i aquí va esser quan reflexionàrem una estona sobre la continuïtat d’aquests oficis. Na Coloma, com altres artesans del fang que han passat per les vetlades, no veuen gaire clara la continuïtat d’aquestes tradicions. Costa trobar qualcú que vulgui dedicar-se a l’artesania, tot i que s’han facilitat molt les coses amb els forns moderns i pareix esser que hi ha un mercat que aprecia aquests objectes. Demanàrem a na Coloma com veia el tema de dedicar-se a ensenyar el seu ofici als més joves. Ens va confessar que no tenia paciència i que no feia comptes dedicar-s’hi. A part dels temes relacionats amb el fang i, sobretot, amb els siurells, tractàrem altres qüestions. Alguns dels convidats parlaren del caràcter tan diferent que tenen els de sa Cabaneta i els de Pòrtol, tot i la proximitat geogràfica. Aprofitàrem també per reflexionar sobre la quantitat de gent nova que s’ha instal·lat a sa Cabaneta pel tema de les urbanitzacions. És evident que la fesomia tradicional del poble, tant pel que fa a l’aspecte extern (carrers, xalets...) com a la idiosincràsia de la gent està variant de manera irremeiable. Sopàrem de coca de trempó i després d’un pa amb oli amb cuixot i formatges de diferents tipus, amenitzat amb una ensalada feta de lletuga, blat de les Índies, espàrrecs blancs, ceba i olives negres i ben regada amb oli d’oliva i vinagre de Modena. Al final arribaren els cacauets! O, tal vegada, pensàveu que havíem baratat el costum? Josep Antoni Calvo i Femenies Publicat a Pòrtula, informatiu de Marratxí, núm 282 (març 2005)
|
