Cristina Ferrer, Maria Cristina Ferrer González (Maó, 1954) és mestra d’educació primària (1976) per l’Escola Normal de Magisteri de Palma, diplomada (1988) en Dietètica i Nutrició Humana, màster en Diagnòstic i Teràpia (1997), en Drogodependències i la Sida (2000) i en Orientació i Teràpia Sexual (2000), i especialista universitària en Criminologia (1996) i en Ciència, Tecnologia i Societat (2001). A banda de la seva dedicació docent a l’ensenyament públic, va ser coordinadora (1990-92) del Pla d’Igualtat i responsable (1994-96) del Servei de Publicacions de la direcció provincial del Ministeri d’Educació i Ciència a Balears. Ha estat secretària (1998-2005) de Formació i d’Universitat del sindicat FETE-UGT-Balears. Actualment és presidenta (1998) de l’Associació de Renovació Pedagògica "Sais", vice-presidenta (2000) de l’Associació d’Estudis Sexològics i del Gènere de les Illes Balears "Neith", secretària (1991) de l’Associació Cultural "Maria Plaza", secretària d’Igualtat de la Comissió Executiva del PSIB-PSOE i regidora, en representació del seu partit, a l’Ajuntament de Palma. És autora de "La cultura talaiòtica" (1991) i de "Sa Fosca. Guia didàctica" (1992). Quina és la seva professió? Sols m’identific amb la de mestra i això precisament fa que em senti més aviat alumna, alumna de la vida i alumna del meu alumnat. A què respon la diversitat d’especialitats que ha estudiat? Senzillament a la recerca de l’enteniment de la naturalesa humana. És una recerca per intentar conèixer la naturalesa humana des del major nombre possible de perspectives. Vol ser una aproximació discreta i humil per cercar i conèixer allò que ens fa diferents però no desiguals a les persones. Ens ha cridat l’atenció la seva especialització en Diagnòstic i Teràpia. En què consisteix aquesta especialitat? Té per finalitat poder realitzar un diagnòstic de les situacions emocionals complexes i la posterior teràpia, per exemple en trastorns d’angoixa, d’ansietat o fòbia. També contempla, en gran part, la prevenció en infants, adolescents i persones adultes que generen conflictes d’angoixa o d’ansietat.
Per què comencen cada cop més prest les alteracions emocionals? Això té que veure amb així com estam estructurant la societat. Generam moltes expectatives a les persones, als joves especialment, però no els dotam ni d’estratègies ni de recursos, ni tan sols els donam espais on puguin desenvolupar-se de tal manera que les seves expectatives siguin complides. Els provocam necessitats que en realitat no ho són, això els ocasiona vertigen i estrès de molt joves, i això no els deixa viure la infància ni l’adolescència de manera natural. Som incapaços d’educar per a la frustració, que és una gran eina i una gran estratègia. Què és el que es fa malament? No educam en l’ètica del consentiment i sembla que qualsevol persona té dret de demanar i a exigir sense comptar amb el que l’altra persona pugui voler. No generam que allò important es construir-se des d’un aspecte solidari i confonem la figura altruista amb la figura solidària. Tampoc no educam en els límits i sembla que fer-ho és escurçar la llibertat quan és tot el contrari, perquè educar en els límits és capacitar una persona perquè es pugui moure lliurement sense entrar en la llibertat de l’altre. Quina és la conseqüència de tot això? Tot això es tradueix en una baixa autoestima, amb amargors constants perquè la frustració es confon amb fracàs. Resolem el conflicte de manera no empàtica, sense escoltar, i tot plegat fa que en la persona hi hagi una incoherència de vida que genera la necessitat constant d’aprovació dels altres abans de la pròpia. Fins i tot de vegades vols donar una resposta del que s’espera de tu abans de donar-te la tu mateix, i això genera inestabilitat emocional general. Què és el que es fa ben fet? Crec que moltíssimes coses, no hem de ser pessimistes. Una de les coses que es fan ben fetes és ser capaços d’identificar clarament que estam estructurant una societat que a més d’un 90% no ens agrada així com és ara i en la qual no ens hi sentim bé. El fet de ser capaços d’identificar vol dir que estam començant a fer passes per començar a construir la societat que realment volem. Però tot això és complicat perquè hi ha molts interessos per damunt. Cristina Ferrer també és autora de "Projecte Hypàtia. L’aportació de la dona al món matemàtic" (2000), "Presència de dona: del dret de vot a la democràcia paritària" (2002) i coautora de "60 anys de vot" (1991) i de "Mestres republicanes, ciutadanes compromeses"(2006).
Recorda quan es va reconèixer feminista? Si, va ser en l’adolescència, devers els 14 anys. Li explicava a mon pare, el millor amic que he tengut, el que pensava i sentia en una sèrie de situacions del moment. Aleshores vivia a Maó i record que mon pare em va dir: "Genial filla, em sembla fantàstic. A això se li diu ser feminista, tira endavant". L’home és un llop per a la dona? No, això mai. Part de la societat ha tengut interès que hi hagués guerra entre els sexes, però crec en la convivència entre les persones i per tant no crec que l’home sigui un llop per a la dona. L’home és el company en el caminar de la vida, com ho pugui ser la dona per a l’home. Quina explicació dóna a la violència de gènere? La majoria d’historiadors i historiadores situen el sexisme en el mateix moment que apareix la propietat privada, moment que es considera que neix la desigualtat entre homes i dones com a conseqüència de la societat patriarcal. Societat patriarcal vol dir de l’home? No, la societat patriarcal no la construeixen sols els homes sinó homes i dones. La violència de gènere no és una creació de l’home mascle, sinó de la societat patriarcal, la d’interessos i de jerarquies en les quals s’ha donat un poder a uns homes determinats i s’ha sotmès a unes dones determinades. Això s’ha anat consolidant i ha permès i determinat la denominada violència de gènere. El crim és inherent a la naturalesa humana? El crim sí, però crim no és sinònim d’assassinat. El crim és tot allò que va en contra de la norma establerta. La naturalesa humana té certa tendència a acostar-se a la frontera del que és legal i del que és il·legal, del que és lícit i del que no ho és, sempre amb certa tendència de transgredir la norma. De vegades aquesta transgressió pot ser sana, però en moltes altres ocasions pot esdevenir una forma violenta d’anar en contra dels béns comuns o de la solidaritat. És un fet actual la violència de gènere? No, la violència de gènere ha existit sempre, el que passa és que es donen unes casuístiques que fan que actualment se’n parli molt més. Per una part s’ha evidenciat que la violència de gènere existeix, que és responsabilitat de tota la societat assumir que existeix i que s’hi han de posar els mecanismes per combatre-la, i això ha fet que es vegi i que es denunciï més. Això vol dir que hi ha més sensibilitat en contra d’aquesta violència? Actualment hi ha més recursos des de l’administració i des de la societat civil per a la denúncia de la violència de gènere. Això i el ressò que provoca en els mitjans de comunicació fan que hagi deixat de ser un assumpte particular o privat per passar a ser una realitat social i pública. Abans, moltes vegades se l’anomenava "crim passional" i avui se li diu pel seu nom, però això no vol dir que ara hi hagi més casos que abans. Per anar cap a una solució, quin camí creu que s’hauria de fer? Sobretot apostar pel futur i el futur sempre es fonamenta en l’educació. Algunes apostes són a curt termini i altres a llarg termini, però s’aconseguirà l’eradicació de la violència de gènere educant les persones perquè creguin en la igualtat. L’educació per a la igualtat formal i no formal, a nivell familiar i a nivell social, permetrà l’eradicació de la violència de gènere, però també hi ha moltes altres intervencions a partir del compromís personal, a banda de les normatives i de les lleis que es puguin fer. Un canvi no és possible si la societat no creu i lluita per ell. Crec que actualment dones i homes des del seu lloc de feina o a peu d’aula, que eduquen els seus fills i filles a ser ciutadans i ciutadanes, estan lluitant i apostant en contra de la violència de gènere, però no hi haurà una eradicació definitiva si no existeix prèviament una educació social i un canvi igualitari en la societat. D’on ha de venir aquest canvi? De la conjunció de tots. Ha de venir de totes les parts de la societat, ha de ser un compromís de la societat i de totes les persones. El compromís de tothom és l’única cosa que pot eradicar la violència i això és possible, estic convençuda que és possible. Simplement els canvis legislatius i educatius que hi ha hagut en la prevenció de la violència de gènere fan que en la actualitat ja sigui significatiu aquest canvi. L’alternativa a la societat patriarcal seria la societat matriarcal? No a no ser que entenguéssim societat matriarcal com la societat basada en la igualtat entre homes i dones. La primera gran lluita de les feministes sempre és haver d’explicar el concepte de feminisme, perquè hi ha qui el considera antònim de masclisme i no ho és perquè el seu antònim seria, en tot cas, el "femellisme", si se’m permet la paraula. El feminisme no cerca el domini de cap part, cerca la igualtat entre les persones, creu en el desenvolupament integral de cada persona independentment del seu sexe i potencia molt les diferències però mai les desigualtats ni les jerarquies. L’alternativa seria una societat matriarcal si es determinàs sota els paràmetres de la igualtat, però jo voldria anar més enllà de la conceptualització d’una societat matriarcal o patriarcal i m’agradaria més parlar d’una societat igualitària, on no hi tengués cabuda cap nom que es pogués relacionar amb l’home o amb la dona sinó amb la persona. Quin paper hi té l’escola? L’escola té el seu paper identificant on són els focus de sexisme i canviant les actituds. Fins ara estam educant a les persones en un cert binomi, de tal manera que existeix estar en el poder o bé estar en la submissió, i això és un concepte ben equivocat. Fixau-vos com els nins que són víctimes de violència són els que exerceixen de maltractadors amb els companys més febles, perquè l’única cosa que hem estat capaços de fer és educar-los en un dels dos papers: o de maltractador o de maltractat. L’escola pot rompre aquesta dinàmica i pot educar perquè sigui una persona igualitària i generadora d’igualtat. Com es fa això? Aportant nous models. Els models que vénen des de la publicitat no són models igualitaris. Per ventura un dels papers que pot jugar l’escola és ensenyar a identificar on existeix aquesta desigualtat i ser capaç de generar el valor de la igualtat en l’alumnat. Què entenem per escola? Són els alumnes, el professorat, les famílies i l’entorn, per tant és la comunitat educativa en el seu conjunt amb un projecte comú, no cadascú pel seu compte i amb els seus objectius i estratègies. Ha de ser una comunitat educativa amb les idees clares. Està infravalorat el paper de l’escola? Ara no som a peu d’aula i no em resulta fàcil dir el que hauria de fer l’escola, simplement pens que els docents que creim en un canvi hauríem de sacsejar una mica el que és la nostra aula. En quin sentit? Feim molt avorrides les classes. Tot ha canviat i nosaltres continuam amb una metodologia molt semblant a la mateixa de fa anys. Les necessitats, les expectatives, la capacitat d’aprenentatge i els interessos de l’alumnat i del professorat han canviat i, en canvi, la metodologia de ser capaços de transmetre coneixements o de créixer al costat dels alumnes no ha canviat. Sobren molts dels coneixements que donam de forma repetitiva i falten molts coneixements que llavors s’han d’aprendre en acabar l’etapa escolar. El món digital ens pot agradar més o menys però és una realitat, ens poden agradar o no les inquietuds del nostre alumnat però també són una realitat. Hauríem de ser capaços d’engrescar la joventut en somnis més socials i més solidaris, perquè si no feim viva l’ensenyança, si no aconseguim fer vibrar l’alumnat amb el que aprèn, és normal que s’avorreixi i que no se senti motivat. Està parlant de fracàs escolar? No, no crec que hi hagi fracàs escolar, ho veig tot plegat com un crit molt fort d’atenció per part de tot el procés educatiu envers la societat. Una crida d’atenció que cada vegada intenta pujar més el volum i posa més llumetes perquè siguem capaços, les persones que estam en alguna responsabilitat educativa, que alguna cosa significativa ha de canviar ara mateix. Commemorar el 8 de març, el Dia de la Dona, encara és necessari? Sí i també el 25 de novembre que és el Dia en Contra de la Violència de Gènere. Ens falta molt encara per deixar de commemorar el 8 de març i, tot i que no som molt de les commemoracions, reconec que això fa més explícit que s’ha de seguir lluitant pels drets humans. Quines passes queden encara per fer per aconseguir fer realitat els drets de les dones? En el món hi ha diferents ritmes entorn als drets de la dona. Hi ha societats on la dona encara és obligada a anar tapada i on no pot compartir taula amb la seva parella o els seus fills, mentre que a Occident hi ha hagut un gran avanç. Els drets no caminen per igual, fins i tot en un estat democràtic com és l’estat espanyol hi ha ritmes diferents, reals, en els drets de la dona. Falten moltes passes perquè sigui una igualtat universal, però sí que és cert que ens dirigim cap a la igualtat. Fa un temps hi havia cert pessimisme en el sentit que aquest camí era excessivament lent, però actualment podem parlar des d’un cert optimisme. De cada vegada hi ha menys fronteres i, quant als diferents ritmes, crec que els països, els estats i els pobles que estan molt més avançats en el tema de la igualtat arrossegaran els altres. En el tema de la igualtat de la dona em preocupen especialment els dogmatismes, especialment els que venen de les religions, els fonamentalismes religiosos. Què significa per a vostè el 14 d’abril? El 14 d’abril va ser una de les poques vegades que una manifestació del poble va fer que tot canviàs, situant-nos en aquell 12 d’abril del 1931 quan hi va haver eleccions municipals i el 14 que s’instaurà la II República. Hem de pensar que hi havia un govern, un rei i tota una estructura estatal i que el resultat d’unes votacions municipals van fer que el poble consideràs que s’havia d’instaurar la república. Les persones significatives d’aquell moviment la proclamaren i de manera exemplar i responsable es constituí el govern provisional. Crec que actualment en podríem aprendre d’aquells moments. Commemora aquest dia? El 14 d’abril el celebr per tot el que va suposar, però reconec que hi ha persones molt democràtiques que no creuen en la república. Així com pens que el 8 de març, pel que reivindica, és compromís de tota la societat, el 14 d’abril és un compromís o una alegria de les persones que ens sentim i ens identificam com a republicanes, però mai en detriment de les persones que no se senten còmodes en aquesta definició. Quins són els valors que representà la II República? La II República va tenir uns pilars de transformació de progrés, de compromís, molt importants i apostà molt fort per tot el que era públic. Un dels seus pilars era el laïcisme, que, com explic moltes vegades, no és anar en contra de l’església catòlica ni de cap altra església, sinó a favor que cada persona pugui escollir lliurement l’opció religiosa que vulgui i sigui respectada per igual sense que s’atorgui cap privilegi d’una religió sobre una altra. També va suposar la construcció d’un sistema de valors nous basats en la participació dels ciutadans, en l’educació i la sanitat pública, en el reconeixement dels drets dels treballadors i també de les treballadores. En l’actualitat tenim notícia de plans per a la igualtat entre homes i dones en el camp laboral i cal recordar que aleshores ja hi va haver la primera llei que parlava de la igualtat laboral per a homes i dones. Quins van ser els canvis socials i polítics que dugué a terme? Hi hagué grans canvis, com per exemple que les dones es poguessin divorciar des de la igualtat, així com un acostament a una llei progressista de l’avortament. També fomentà el compromís de la ciutadania i establí espais perquè l’associacionisme pogués funcionar, fomentà també les estructures dels sindicats i tot el que va ser la diversitat política. Una altre de les coses que va promoure la II República va ser la singularitat dels pobles amb el reconeixement dels estatuts. Volia que l’educació estàs compromesa amb la llengua i la cultura del lloc on es desenvolupàs i crec que això va ser molt positiu. Tot va ser positiu? Em sent republicana, segurament això influeix en les meves percepcions, però crec que tot el que coment és susceptible de ser objectivat. Tot i això també reconec que hi ha planes fosques en la II República, com sempre succeeix en qualsevol època que hi ha una gran reestructuració social, política i administrativa. Quina va ser la tasca republicana en educació? Va creure en un tipus d’educació en el qual personalment també hi crec: experimentar directament amb la vida i amb la societat. També va ser capaç d’estructurar un sistema que fomentava la difusió del teatre i la lectura especialment a les zones rurals i va creure en l’intercanvi d’experiències basades en el desenvolupament integral de l’alumnat, que contemplava el pla de treball de cada alumne de manera única i irrepetible. Una altra cosa que també m’agrada molt és que no creia gaire en els exàmens memorístics. Tot aquest pensament estava basat en l’ideari de la #Institución Libre de Enseñanza#. En quina situació estaven concretament les mestres? Pocs anys abans de la proclamació de la II República, firmaven un contracte que les discriminava molt pel fet de ser dones, en el sentit que no eren igualitaris i estaven molt marcats per les normes socials i morals d’aquella època. Després, en temps de la república, les mestres es formaren a l’Escola Normal, d’on sortien mestres diplomades de primària, i a l’Escola Superior de Magisteri, per optar a ser professores de la Normal o de Batxiller. L’educació que varen rebre a l’Escola Normal de Balears va ser una ensenyança que en sí mateixa ja portava la revolució educativa. Algunes de les professores havien assistit a congressos pedagògics europeus, perquè aleshores hi havia intercanvi de mètodes educatius amb Itàlia, França i Anglaterra, i coneixien els sistemes educatius de Montessori, Freinet o Decroly, i això va ser transmès a les noves mestres. Segurament per això les mestres que el 1936 estaven en tercer curs, a punt d’acabar la carrera, varen ser depurades com ho varen ser les que ja exercien. De quina manera van ser depurades les mestres a les illes Balears? L’agost del 1936, un mes després de l’alçament militar contra el govern republicà, es començaren a elaborar normatives perquè les persones que ocupaven una plaça educativa a l’ensenyament públic passassin per un expedient, com també succeí a altres bandes. El procés de depuració constava d’un certificat del capellà-rector del poble o barriada, del comandant de la Guàrdia Civil del lloc més proper i, normalment, d’un pare o mare escollit pel mateix tribunal, a més d’altres possibles informes. Què cercaven? Els informes determinaven si el tipus d’ensenyament que la mestra impartia a l’aula s’ajustava a la nova metodologia que es volia instaurar i, en conseqüència, si era una persona que creia en els principis institucionistes, amiga d’algú vinculat al Front Popular, pertanyia a FETE-UGT, era maçona o no havia fet resar en classe les oracions pertinents era depurada. Una repressió molt dura, sens dubte. Sí i fins i tot algunes mestres varen ser depurades pel simple fet de llegir Voltaire, per baixar a Palma amb la parella els diumenges, perquè habitualment no se la veia per missa, perquè havia nedat en banyador a dotze quilometres del poble on exercien o perquè havia complit fidelment amb l’ideari educatiu que hi havia llavors. De fet, una de les mestres expedientades en el seu plec de descàrrec va dir: "Jo no he fet res que no hagi fet el #generalísimo# Franco, que va complir les lleis de la República fins el 17 de juliol, igual que vaig fer jo". Tanmateix a aquesta persona li negaren fins i tot la revisió del seu cas, quan deu o quinze anys més trad es produiren aquestes revisions. Va ser més dura la repressió dels mestres que la de les mestres? Hi va haver moltes depuracions i les mestres varen sofrir la mateixa que els seus companys, però a més a les mestres s’afegí la càrrega moral i religiosa d’aquell moment, qualsevol dona que no complís amb la moral que instaurà el franquisme va ser separada del magisteri. Que es pretén amb la recuperació de la memòria històrica? Crec que la recuperació de la memòria històrica és essencial perquè el principi de la igualtat quedi establert. No crec que es tracti d’obrir cap ferida, ni d’intentar tornar a viure situacions que a algú li suposin viure en la dualitat que tots ja hem viscut. Les persones de Balears, totes, tenim familiars dels dos bàndols i hem viscut així com hem sabut la coherència interna de saber que uns ho viviren d’una manera i altres d’una altra. El que trob encertat és que la recuperació de la memòria històrica és un fet de justícia i d’igualtat. La guerra civil no sols se saldà amb morts injustes en un bàndol, perquè de morts injustes n’hi va haver a ambdós, també se saldà amb una situació d’injustícia que es va dur endavant de forma quotidiana durant molts anys després de la guerra: la injustícia de retallar drets, il·lusions, expectatives i possibilitats a una part i sols a una part de la societat. Es una qüestió de justícia? Si les persones que lluitaren en el bàndol nacional varen tenir la consideració i el reconeixement de la societat més de quaranta anys, crec que és de justícia i d’igualtat que unes persones que lluitaren per uns altres ideals i per millorar aquesta societat tenguin el reconeixement que es mereixen i que se’ls va negar en tot moment. No es qüestió de bons i de dolents, ni de dir que uns varen fer i uns altres no, és senzillament que també es reconegui que una part de la societat va lluitar pel que pensava que era el millor per als seus conciutadans i conciutadanes, per la seva família i per al seu poble. No he sentit dir mai a ningú que a partir d’ara només es faci un reconeixement a una de les parts, el que sí que he sentit és que es pugui conèixer aquesta part de la història que ens han amagat i es reconeguin les persones que varen sofrir les conseqüències de lluitar per uns ideals dignes.
Ens pot recomanar un llibre que tots hauríem de conèixer? "La lámpara maravillosa" de Valle Inclán. Crec que acosta molt al coneixement de la naturalesa humana. És un llibre que no és de fàcil lectura tot i ser petit, que enfoca la societat i el ser humà des de perspectives molt diverses, amb un cert punt de lectura personal. Per a mi és un llibre interactiu que depèn molt del moment que el llegeixes i del moment del procés personal que passes. Per interès antropològic, quin lloc del món l’atreu especialment? Crec que les illes Trobian, unes petites illes de la Melanèsia que van ser de les primeres societats primitives que vaig estudiar. Em captivà la manera que tenen de despertar a la vida i de conèixer el món de la sexualitat. M’encanta la senzillesa d’aquella societat. No tenen déus, més aviat creuen en forces superiors connectades a la natura, però tenen un xaman que és qui té la força especial i de qui esperen sempre que la seva ànima femenina sigui tan forta com la masculina. El que passa és que si en un moment determinat hagués d’anar a algun lloc aquest lloc seria Maó. Menorca em permetria continuar seguir somniant i seguir vivint en cada moment en el lloc que volgués. Què és Menorca per a vostè? És la meva essència, allà es va teixir la meva herència. És espai, és gent, és el lloc on són capaços de conviure el meu màxim dolor i la meva màxima felicitat. Allà vaig viure el trauma més gran de la meva vida, la mort de ma mare quan tenia sis anys, però també és on he sentit, amb el vent a la cara, la vida. Sense cap dubte és on va sempre la meva ànima i el meu cos quan tenc un moment difícil. Per què sempre du caramels en les butxaques? Em vaig criar al costat del meu padrí matern, després de la mort de ma mare, ell m’ensenyà a interioritzar tot el que havia estat ma mare i me va permetre que ella cresqués amb mi. El padrí era una persona molt especial i sempre em deia que havia de dur les butxaques plenes d’il·lusions i de somnis, i que en els moments més difícils havia de posar la mà a la butxaca i agafar algun somni o alguna il·lusió. Ell sempre duia caramels a les butxaques perquè creia molt en la capacitat que tenim les persones de fer més dolç i més suau i més fàcil la vida als altres i em deia que els gests eren molt significatius. Així va ser com vaig aprendre a dur caramels, és a dir il·lusions i somnis, perquè, com tota la resta del món, també tenc moments difícils i aleshores és quan necessit posar la mà en la butxaca. La Terra algun dia serà la pàtria dels humans? Crec que la Terra ja és la pàtria dels humans. Si m’acost a la profunditat de la pregunta el que esper és que la Terra deixi de ser el paradís d’algunes persones per ser la pàtria de tots els éssers humans. Un desig per ara mateix. La igualtat i la justícia social com a somni i desig de la societat i, com a desig propi de la meva vida, aconseguir ser generadora d’igualtat i de justícia social. El temps ha passat ben aviat parlant amb Cristina. Tot just hem pogut fer una aproximació del que podem arribar a aprendre parlant amb una persona com ella, però ens ha permés viure el plaer del coneixement en general i el plaer del coneixement de la persona en particular. Maria I. Deià Antoni Roca (fotos, BMM) Publicat a Pòrtula, informatiu de Marratxí, núm 296 (juliol-agost 2006) |
