Catalina Sans, vigilant el patrimoni

  Catalina Sans Aguilar va néixer a Inca el 1969, es llicencià (1993) en Història de l’Art per la UIB i, posteriorment, (1998) realitzà el curs de postgrau d’Història i Cultura de Mallorca. És investigadora i tècnica de patrimoni i la seva activitat professional s’ha mogut de llavors ençà al si de l’Associació per a la Recuperació dels Centres Antics (ARCA) de Palma, difonent el patrimoni d’aqueixa ciutat fent itineraris de caràcter educatiu i divulgatiu, i treballant, del 1993 ençà, en la catalogació d’edificis, començant per Palma i seguint per Inca, Marratxí, Binissalem, Vilafranca i Consell.

En què consisteix el treball d’una tècnica de patrimoni?
  Consisteix en la catalogació i la difusió del patrimoni, i també en la defensa del patrimoni i la conscienciació ciutadana.

De qui creu que és responsabilitat, la conscienciació?
  És una feina de tothom, perquè crec que en matèria de patrimoni hi participen els ciutadans i les administracions. El patrimoni som tots i no podem deixar la responsabilitat de conservar-lo sols a les administracions.

Una vegada catalogat, què es fa amb el patrimoni?
  La catalogació és un instrument per a l’Administració i l’oportunitat per donar-ho a conèixer. Amb la catalogació tenim un document, obert a successives revisions, a partir del qual s’obtenen les pautes i orientacions de cada edifici o element catalogat.

D’on surt el suport legal que ha de menester?
  Surt de la via administrativa, a partir de la llei de patrimoni de les illes Balears de 1998.

Què entenem per patrimoni?
   El concepte de patrimoni és molt ample, però si el concretam en l’aspecte arquitectònic, podem dir que és el conjunt dels habitatges i elements arquitectònics que hem heretat com a poble.

És molt desconegut aquest concepte de protecció?
  Precisament per això crec que el coneixement i la difusió són importants. Quan parlam de patrimoni, tenc la impressió que hi ha gent que pensa en la Seu, en els palaus senyorials, en les esglésies i en grans edificacions sense valorar l’arquitectura tradicional dels pobles, una sínia, una creu de terme o un aljub. Aquest patrimoni és sovint oblidat i fins i tot desconegut per a molts, i per això és el que té més perill de desaparèixer o de canviar d’ús.

Quan és que podem considerar que un edifici o un element determinat formen part del patrimoni col·lectiu?
  Això es veu amb la perspectiva dels anys. Quan parlam de patrimoni, ens trobam que en el mateix segle XX hi ha uns estils, unes tipologies definides i uns materials que ja podem considerar que formen part d’un moment històric, amb unes característiques determinades.

Posem un exemple, les restes d’habitatges familiars que van ser descobertes just enfront de l’edifici de correus de Palma, que deuen tenir seixanta o setanta anys, les podem considerar patrimoni?
  Jo diria que sí. Quan feim referència al patrimoni, hem de contemplar l’entorn i, en aquest cas, l’objecte d’estudi són les restes d’un grup de cases amb una tipologia determinada, que respon a un traçat urbanístic o a un moment històric concret. És evident que es tracta d’una mostra d’aquell temps històric.

En quina situació està el patrimoni de Palma?
  Intent ser optimista i crec que anam per bon camí. Tenim uns instruments legals que no teníem fa relativament pocs anys, com són la llei de patrimoni i un pla territorial que contempla un apartat de conservació del patrimoni. A Mallorca hi va haver uns anys de creixement urbanístic, durant el qual va desaparèixer un patrimoni important, i crec que avui una cosa semblant és difícil que torni a passar, fent alguna excepció com a l’aparcament d’Antoni Maura.

Què li sembla l’actuació urbanística que s’ha fet al barri de Sa Gerreria, a Palma?
  Observant el que es volia fer i el que s’ha fet finalment, crec que les actuacions de les associacions de veïns, d’ARCA i d’altres entitats han estat útils per canviar o modificar intencions i intervencions que es volien realitzar. De totes maneres, el projecte actual està molt allunyat del que ARCA havia proposat en els seus inicis a través d’una proposta elaborada pels arquitectes Guillem Oliver i Neus Garcia Inyesta.

Quin edifici dels que no estan catalogats salvaria a Palma?
  Edificis racionalistes o del modernisme popular.

Es pot fer res per protegir determinats edificis, com un garatge o una fàbrica, construïts fa sols cent anys?
  Ara mateix sí, a partir del catàleg. Hi ha un tipus d’arquitectura que es va revaloritzant i es va tenint en compte cada vegada més, que es l’arquitectura industrial. Es tracta d’una altra passa en la conservació del patrimoni que fins fa poc no era gaire considerada. Quan vam fer la catalogació dels edificis d’Inca, per exemple, ja van ser incloses les edificacions industrials, com les fàbriques de calçat.

Però de vegades no s’hi arriba a temps...
  És ver que de vegades no s’arriba a temps de protegir un d’aquests edificis, sobretot quan no hi ha catalogació o quan surten determinats interessos. Això ens succeí a Vilafranca, on hi havia una casa de tipologia popular molt interessant, totalment primitiva.

Què succeí?
  Fèiem el catàleg dels edificis i tot just havíem realitzat la feina de camp d’ aquella casa, però no vam poder fer res per salvar-la perquè ja tenia atorgada la llicència d’obres. Mentre nosaltres acabàvem la catalogació, aquella construcció va desaparèixer.

Passen sovint coses com aquesta?
  Més vegades de les que voldríem, però no ens podem desanimar perquè també passa que hi ha propietaris que abans no valoraven ca seva, ni sabien el que tenien, i després s’adonen dels valors de les seves propietats i les respecten.

Qui comana la catalogació d’edificis?
  Els catàlegs que nosaltres feim són municipals i els comanen els ajuntaments perquè ara, d’acord amb la normativa, el Consell Insular de Mallorca exigeix als ajuntaments que les revisions dels plans generals d’ordenació urbana (PGOU) han d’anar acompanyades del corresponent catàleg del patrimoni de cada terme.

I després què fa l’ajuntament?
  Desprès d’un termini d’exposició pública, i un cop aprovat el catàleg, l’ajuntament el deriva cap al Consell Insular de Mallorca, el qual li dóna el vistiplau o fa les oportunes al·legacions.

Què implica la catalogació per als ajuntaments?
  Disposar d’un instrument molt útil, un document que permet a l’ajuntament saber quins són els edificis o els elements arquitectònics del seu terme municipal que mereixen ser respectats i conservats, incloent-hi els elements forans.

Què són els elements forans?
  Tots aquells que estan situats fora del nucli urbà, com puguin ser molins, aljubs, sínies, parets, murs, creus de terme…

Quan començà, ARCA, a dedicar-se a la catalogació?
  A partir de l’encàrrec de la revisió del PGOU de Palma, concretament del centre històric, el 1993. Aquesta tasca va ser iniciada pels arquitectes Guillem Oliver i Neus Garcia Inyesta, i la historiadora Aina Pascual com a coordinadora. Ells van ser els principals promotors d’aquest projecte.

En què consisteix exactament el catàleg?
  Bé, després de rebre l’encàrrec per part de l’ajuntament corresponent, es fa un avantprojecte on hi surti la màxima representació possible de tots els tipus arquitectònics del municipi, tant d’edificis com d’elements. A partir d’això es comença amb la feina de camp.

Què és la feina de camp?
  És la feina que realitza un equip multidisciplinar format per un arquitecte, llicenciats en història i història de l’art, un arquitecte tècnic i una correctora de català. Quan ja s’han decidit i consensuat les fitxes que es realitzaran, la pura feina de camp es intentar localitzar els propietaris i realitzar les corresponents visites per fer la descripció de l’edifici, la presa de fotografies i l’aixecament de les plantes, a més de recollir informació que ens pugui facilitar el propietari, com ara la toponímia. Després de tot això, s’elabora o redacta la fitxa de catàleg, però la tasca de camp és molt agradable perquè amb les visites, a part de conèixer les històries de cada família, és quan recorres tot el poble, o bé fora vila, i això ens ajuda a veure una visió conjunta de la seva arquitectura.

Quins criteris fan servir en la descripció?
  La fitxa de catalogació té dues parts principals, una d’identificació de l’edifici i l’altra amb les directius d’intervenció, on es diu què és allò important d’aquell edifici i dóna les pautes en les quals l’ajuntament es fonamenta per saber com pot actuar. Finalment, hi ha una part gràfica amb les fotografies, així com d’àmbit i situació amb la planimetria i aixecament de plantes. La catalogació, a part de la descripció de l’edifici, recull també tota la bibliografia que hi ha sobre l’edifici estudiat. També hi incloem les autories, si es coneixen, i situam l’edifici en l’entorn on esta ubicat, perquè és possible que una casa per ella mateixa no sigui prou important, però sí que ho sigui pel conjunt on està ubicada. Un dels aspectes més importants és ressaltar els conjunts, on el valor no recau només en l’edifici, com una possessió o una casa de poble per exemple, sinó en la totalitat de la propietat, com ara corrals, horts, dependències auxiliars, pous...

També s’hi inclou un estudi de les restes arqueològiques?
  No, no s’inclouen en el catàleg perquè ja hi ha una carta arqueològica realitzada per la Conselleria de Cultura del Govern Balear, on hi consten tots els jaciments arqueològics.

Com reaccionen els propietaris quan contacten amb ells?
  Les reaccions són diverses, n’hi ha que se senten molt satisfets en saber que ca seva està catalogada i altres que no en volen saber res. Aquells que responen bé, que són majoria, la catalogació fa, en certa manera, que s’adonin realment que ca seva i l’arquitectura tradicional són importants, perquè formen part d’un patrimoni que val la pena conservar.

I els que no reaccionen tan positivament?
  No ens deixen entrar a realitzar l’estudi.

Què fan, aleshores?
  Fer una lectura de la façana o exteriors i unes recomanacions destinades a evidenciar que aquella casa té possibles elements històrics, i que qualsevol intervenció ha de quedar supeditada al fet que tècnics municipals o de patrimoni revisin la casa davant qualsevol intervenció.

Què es fa per contactar amb els propietaris?
  Primer de tot hem de disposar del full acreditatiu de l’ajuntament, on s’especifica que és el mateix ajuntament qui ens ha autoritzat a fer l’estudi. Després, a partir de les dades cadastrals, ens posam en contacte amb els propietaris, que ens ajuden a actualitzar-les. Són fonts orals que ens aporten notícies històriques que moltes vegades no es troben en la bibliografia consultada.

Com continuen els treballs de catalogació?
  Després de la feina de camp, passam a la redacció de la fitxa a partir d’un lèxic unificat i una estructura predeterminada, per intentar d’aqueixa manera que totes les fitxes tenguin una uniformitat i, a la vegada, siguin fàcils de manejar pel funcionari corresponent. També és el moment d’unificar criteris generals sobre tipologies i materials estudiats, després d’haver realitzat totes les visites. A banda de ser un instrument pràctic, el catàleg també té un aspecte didàctic i de descripció d’edificis i d’elements que fan de testimoni del que hi ha. A banda d’això, crec que els estudis també haurien de servir per donar a conèixer les tècniques constructives de la nostra arquitectura tradicional, per evitar l’aplicació de tècniques pseudomallorquines en moltes intervencions.

Quines limitacions té una casa catalogada?
  Si són cases realment importants, tipològicament, o que conserven molt bé elements o estructures, s’aplica un nivell de protecció d’interiors i exteriors, que tanmateix no implica que no es puguin fer intervencions, però que s’han de remetre als valors ressaltats a la fitxa de l’edifici.

De vegades els propietaris no es deuen sentir massa satisfets...
  Sovint, quan una persona diu "han catalogat ca meva", ho fa amb certa inquietud, com un problema, per això, des del nostre punt de vista, el que s’ha de fer es crear consciència del valor patrimonial. Intentam explicar al propietari que és una sort i no una desgràcia poder tenir un edifici com el seu, tot i que ell se senti atabalat perquè, a partir d’aquell moment, es veurà obligat a mantenir-lo o a cercar ajudes oficials. Hem de fer el possible perquè aquell propietari vegi ca seva com un lloc únic que val la pena que sigui gaudit per properes generacions.

Qui té l’última paraula en matèria de protecció?
  La darrera paraula, en aquests tipus de catàleg, la té l’ajuntament. La catalogació vendria ser una orientació o indicació, és un document de l’ajuntament i la potestat d’aplicar-lo o no és seva. Tanmateix, quan parlam de catalogació, estam parlant de protecció, tot i que en diferents nivells..

Sorprèn una mica que l’ajuntament tengui la darrera paraula.
  Sí, és possible, però si no existís el catàleg també hem de pensar que la situació podria ser pitjor en molts casos.

Quins avantatges té el propietari d’una casa catalogada?
  Pot disposar d’uns ajuts econòmics que li poden arribar des del seu ajuntament o des del Consell Insular de Mallorca, tot i que personalment crec que haurien de ser superiors.

Quines conseqüències se’n deriven si un propietari no respecta la protecció de ca seva?
  Aquí hi entren la llei i la normativa, però això evidentment són competències de les administracions.

Com responen els ajuntaments?
  N’hi ha que responen molt bé a les directrius, però, malauradament, no sempre és així. De fet l’ajuntament pot treure edificis del catàleg, com va fer l’ajuntament de Marratxí.

Vol dir?
  A Marratxí vam fer una catalogació molt exhaustiva, però tot i això hi va haver edificacions que no hi quedaren incloses perquè els tècnics de l’ajuntament varen considerar que hi havia massa quantitat de tipologies idèntiques. Tanmateix vull aclarir que són fets puntuals i crec que situacions com aquesta també s’esdevenen en altres àmbits, com ara la protecció del medi ambient.

Quant pobles de Mallorca tenen fet el catàleg de protecció del seu patrimoni?
  Segons les darreres notícies que vaig poder llegir a la premsa, sols n’hi ha desset dels cinquanta-dos municipis de l’illa.

ARCA va fer la catalogació del terme de Marratxí, què ens pot dir de la feina que hi realitzà?
  El que vam fer a Marratxí va ser una revisió i ampliació del catàleg, i l’equip amb qui treballava s’encarregà de Pòrtol i Sa Cabaneta.

La cova de Son Caulelles, motiu central d’aquest número de Pòrtula, també hi entrà?
  La cova no va ser objectiu nostre, tenint present que formava part de la carta arqueològica que ja s’havia realitzat, però us puc dir que quan vam fer sa Cabaneta a Son Caulelles hi havia unes porqueres que van ser tomades i ja no hi vam ser a temps de catalogar-les.

Quina mena de construcció eren perquè s’hi fixassin en elles?
  Es tractava d’una construcció molt interessant, perquè era molt primitiva, d’un aiguavés, de pedra seca i amb coberta de canyissos i teulada. Resultaven interessants en el conjunt on estaven ubicades.

Quins són els valors patrimonials de Marratxí?
  Marratxí té mostres importants, fins el punt que es va sol·licitar la declaració de bé d’interès cultural per a Marratxinet, però va ser denegada.

Per què precisament Marratxinet?
  Perquè és un llogaret que conserva trets estilístics, tipològics i històrics ben interessants i definits. A més, en aquest catàleg, l’arquitecta Neus Garcia Inyesta va elaborar un estudi tipològic de Marratxí i, posteriorment, un cop acabat el catàleg, sortí la iniciativa de fer una exposició titulada "Aproximació al patrimoni arquitectònic de Marratxí". Es tractava d’una mostra amb intencionalitat pedagògica, on es recollien elements tipològics de tots els nuclis del terme, i crec que resultà molt interessant perquè molta gent pogué conèixer-los.

En els paràmetres del patrimoni, quin és el problema més important de Marratxí?
  La densitat demogràfica que suporta i el creixement urbanístic.

Quants edificis i elements hi havia a la darrera catalogació que van fer al nostre municipi?
  Hi havia una revisió de 108 i se n’afegiren 97, per la qual cosa la nostra proposta incloïa 205 edificis i elements protegits.

Per nuclis de població, quins edificis i elements van ser catalogats?
  A Marratxinet 15, a Sa Cabaneta 32, a Pòrtol 60, a Es pont d’Inca 23, a Sant Llatzet 4, a Es Pla de Na Tesa 10 i, finalment, fora dels nuclis urbans 29.

Amb aquests nombres no arribam als 205 esmentats anteriorment.
  El nombre és major perquè, a vegades, una fitxa es subdivideix en dues o més per ser de diversos propietaris després d’una segregació, per tant es fa una fitxa per a cada propietat però inclosa en el mateix nombre, perquè la lectura històrica i tipològica és de tot el conjunt històric. En altres casos es tracta d’una mateixa propietat que té elements prou importants per merèixer fitxa a part, com és el cas de l’església parroquial de Sant Marçal, la rectoria i el portal de l’antic cementiri, són tres fitxes subdividides però amb el mateix nombre.

Que li cridà especialment l’atenció a Marratxí?
  Les olleries, perquè l’arquitectura tradicional m’agrada molt, és la dels nostres padrins, feta amb seny i amb sentit utilitari. Les cases o habitages, per altra banda, tenen una tipologia arquitectònica i alhora urbanística que confereixen un valor afegit a tot el conjunt, fent una arquitectura certament espontània i viva.

Per resumir la qüestió des del seu punt de vista personal, quin seria el seu desig sobre el patrimoni de Mallorca?
  Que imperàs el sentit comú i el seny en totes les intervencions. L’illa és això, una illa, i voldria que no se sobrepassassin les seves possibilitats, que fos sostenible, ara que tant es parla de sostenibilitat. Crec que en temes com el patrimoni o el medi ambient no es pot abaixar la guàrdia.

Com es poden conscienciar les noves generacions?
Crec que des del sistema educatiu s’hauria de potenciar una mica més el coneixement de la nostra història i del nostre entorn, així com difondre el patrimoni arquitectònic i urbanístic de cada municipi.

En el decurs de l’entrevista hem constatat que és molt optimista, què li permet mantenir aquest optimisme?
  Veure les coses positives que s’han aconseguit. Si sols miram tot allò que és negatiu, la nostra feina no tendria sentit. És cert que la urbanització de les zones rurals és un fet constatable, perquè quan revises un catàleg t’adones que allà on hi havia una casa tradicional ara hi ha un xalet, però això no ens ha de fer perdre l’optimisme.

Maria I. Deià / Antoni Roca / Fotos: BMM

Publicat a Pòrtula, informatiu de Marratxí, núm 290 (novembre 2005)