Esperança Jaume i els secrets de cordar cadires

TRENTA ALUMNES SEGUEIXEN EL CURS QUE CADA ANY IMPARTEIX L'ARTESANA SOLLERICA AL CENTRE CULTURAL CAN DULCE

  Joan Vicens
  Un any més, el Centre Cultural Can Dulce està recuperant les tècniques de cordatge de cadires. De la mà de la mestra artesana sollerica Esperança Jaume, una trentena d’alumnes s’han endinsat dins aquest món artesà amb l’objectiu d’aprendre els secrets que garantitzaran la supervivència d’aquests mobles.

Els alumnes s’han distribuït en tres sessions setmanals de dues hores cada una. Durant dos mesos, els baixos del casal de la Gran Via acullen les sessions pràctiques en les que cada participant repara les cadires que duu de casa seva. Enguany, tal i com ha reconegut la mateixa professora, s’han superat les previsions d’inscripció i s’han hagut d’organitzar cursos addicionals. D’aquesta manera, de la única sessió setmanal que es va organitzar en un principi, s’ha passat a les tres sessions per setmana que s’ofereixen actualment.

Més demanda

Aquest increment de la demanda, segons explica Jaume, es deu a què els sollerics continuen interessats en aprendre les tècniques artesanes dels nostres avantpassats. De fet, com a activitat de temps lliure prefereixen recordar temps passats i tasques perdudes, que no dedicar-se a altres tipus de treballs manuals com els brodats, cosir o dibuix.
Durant el desenvolupament del curs cada alumne treballa en les seves pròpies cadires. D’una banda, aquesta possibilitat permet que cada membre del grup sigui més responsable del treball que està fent i tengui més cura del resultat final. De la mateixa manera, el fet que cada alumne estigui treballant en un tipus de cadira, obliga a què la professora hagi de mantenir un contacte constant amb cada un d’ells.
En aquest sentit, el ventall de possibilitats és molt ample. Concretament, en els cursos que s’estan organitzant durant els mesos de març i abril, es poden trobar cadires de qualsevol tipologia: completament quadrades, de costat rodó o cadires rodones (taburets). El temps emprat en enllestir-ne cada una d’elles depèn del model de cadira, així com del tipus de cordatge emprat. Esperança Jaume ha explicat que durant el curs es té intenció d’enllestir vàries cadires per alumne. Així i tot, ha deixat ben clar que "no es deixarà cap feina a mitges", en cas que s’exhaureixi el temps previst pel curs. Jaume ha argumentat aquesta afirmació indicant que "passam gust amb el que feim".
Si ja és complicat treballar en un o altre tipus de cadira, el procediment es complica molt més quan l’alumne ha de decidir el tipus de cordat que millor s’adapta a l’estructura de la cadira. A pesar d’això, moltes vegades aquesta decisió depèn del nivell d’aprenentatge assolit per l’alumne, així com de les seves ganes d’innovar.
A Can Dulce, els alumnes sollerics s’han decidit majoritàriament pel quàdruple, quadre buit o mirallet, que són els més característics i, alhora, els més antics. Igualment, de cada vegada s’està treballant més en el cordatge amb forma de rombo. Esperança Jaume ha explicat que aquest model es va descobrir en el transcurs del curset que va organitzar ella mateixa fa un any a Fornalutx. Una de les alumnes va dur una cadira amb aquell tipus de cordatge i, a partir d’ella, es va aconseguir extreure el model.
Tots els alumnes segueixen una sèrie de pautes. Una vegada preparada la cadira i la corda, i es té clar el model que es vol aconseguir, s’inicia un llarg procés de col.locació de les cordes. Minuciosament, cada tram i cada nus han d’anar ubicats en el seu lloc corresponent. Aiximateix, cada una de les cordades ha de quedar ben tensada, per tal que no es vegi afectada la textura final de la cadira.
En conclusió, es pot dir que el temps de durada del procés d’elaboració d’una cadira dependrà del model de cordat escollit i de l’experiència del cordador. L’encarregada dels cursets, Esperança Jaume, ha admès que ella mateixa tarda entre vuit i nou hores en enllestir un cordat de mirallet, un dels més senzills pels principiants.

Una tradició perduda

El cordat de cadires és una experiència reservada exclusivament a aquells que han superat un curs com el de Can Dulce o als pocs artesans que es mantenen en actiu. Antigament, la persona encarregada de cordar les cadires era un pagès més. Durant els mesos de primavera, estiu i tardor, aprofitava el bon temps per dedicar les hores de sol a l’agricultura. Emperò, l’arribada de l’hivern obligava als pagesos a cercar altres dedicacions complementàries. En aquest sentit, una d’elles era el cordatge de cadires, una afició que, a més d’omplir els temps buits de les famílies pageses, suposaven una petita ajuda per a l’economia familiar.
Igual que a altres tasques artesanes, la decadència també va arribar al cordatge de cadires. A partir dels anys cinquanta del segle passat, coincidint amb l’èxode rural, els nous materials que varen aparèixer al mercat, la moda i el poder adquisitiu dels ciutadans, suposaren el punt i final d’aquest tipus d’artesania. Només els artesans més tradicionals continuen arreglant ells mateixos les cadires rompudes i, de tant en tant, en confeccionen alguna de nova.

Joan Vicens

Extret de Veu de Sóller, edició digital, 31 III 2006
http://www.sollernet.com/veudesoller/