Parlam de Greta
Aquest mes de setembre es compleixen 100 anys del naixement d’una de les dones més fascinants de la història del cinema i una de les primeres estrelles de Hollywood: GRETA GARBO. La seva mirada de gel, el seu perfil perfecte i el seu caràcter estrany i introvertit l’ajudaren a ser coneguda amb el sobrenom de "La divina". GRETA LOVISA GUSTAFSSON va néixer el 18 de setembre de 1905 a Estocolm. Era la filla petita d’una família humil. El seu pare era jornaler i la mare cosidora. Va quedar òrfena als 14 anys i va haver de deixar l’escola i posar-se a treballar. Primer com a ensabonadora a una barberia i després de venedora de capells a uns grans magatzems. Poc després ja feia de model publicitària a algunes pel·lícules. Després d’aquesta experiència, el director de comèdia Eric Petscher li oferí un paper curt a "Llufar- Petter" filmada el 1920, seria la seva primera pel·lícula. Als 18 anys entra a estudiar a la Real Acadèmia Dramàtica d’Estocolm, allà coneix Mauritz Stiller amb qui va filmar "Gösta Berling Saga". Stiller li va canviar el llinatge i li va aconsellar refinar la seva estètica. L’any 1925 Louis B. Mayer, un dels grans creadors del cinema mut es troba a Berlín cercant nous talents. Després de veure la seva pel·lícula decideix contractar la Garbo com a actriu pels estudis M.G.M. de Hollywood. Arribada al nou continent filma tres pel·lícules: "El torrent, La terra de tots i El diable i la carn". Amb aquestes pel·lícules la Garbo es converteix en model de dona distant, freda i enigmàtica i això li suposa el triomf dins el cinema mut. Durant el rodatge d’ "El diable i la carn" coneix John Gilbert que seria la seva parella durant molt de temps. Una relació molt freda influïda per les tendències bisexuals de la diva. L’arribada del cinema sonor no va perjudicar en res a l’actriu. Recolzada per una gran campanya publicitària dels estudis amb frases com "la Garbo parla!!", debuta amb gran èxit amb "Anna Christie" (1930) dirigida per Clarence Brown que li suposa la seva primera nominació a l’Oscar. Nominació que es repeteix un any després amb "Romanç", del mateix director. Després de la mort del seu amant el 1936, la seva vida sexual es decanta cap a l’aspecte femení i manté relacions amb diferents actrius de l’època com Marlene Dietrich. A la década dels anys 30 protagonitza les pel·lícules més famoses de la seva carrera: "Mata-Hari" (1932) de Fitzmaurice, "La reina Cristina de Suècia" (1933) de Rouben Mamoulian, la nova adaptació d’ "Anna Karenina" (1935) de C. Brown i "Margarita Gautier" (1936) de George Cukor que li suposa la seva tercera nominació, i en la qual ella interpreta la mort de la protagonista en una de les millors escenes de la història del cinema. El 1939 torna a ser nominada a l’Oscar per la seva interpretació a la pel·lícula d’Ernst Lubitsch "Ninotchka" on l’actriu reia per primera vegada a la pantalla. El seu estil de vida la va mantenir allunyada de les festes i reunions de Hollywood. Preferia l’anonimat i la soledat. Segons les seves pròpies paraules "la vida seria maravellosa si tan sols sabéssim què fer amb ella". L’any 1942 abandona la seva carrera després de filmar amb G. Cukor "La dona de les dues cares". Només tenia 36 anys i, segons reconeix ella mateixa, ho fa per evitar el seu declivi professional i personal, a més, vol ser recordada com la més gran. Es retira definitivament del cinema i de la vida pública i viu misteriosament reclosa entre Paris i Nova York. Surt a passejar sovint pel parc vestida amb roba ampla, ulleres de sol i capell i mai no es deixa fotografiar. L’any 1951 es nacionalitza americana i el 1954 rep l’Oscar honorífic per tota la seva carrera, però l’actriu no va a cercar-lo. El 1990 mor sola al seu apartament d’una neumònia. Tenia 85 anys. Com a reconeixement a l’actriu ens agradaria acabar amb unes paraules que li dedicaven dos dels mites de Hollywood: L’actor PAUL NEWMAN :"Mai no he tengut enveja de res ni de ningú. Tan sols dels actors que tengueren el plaer de treballar amb ella. Em sap greu no haver viscut aquella època. Fins i tot hagués estat el seu director més d’una vegada… si ella m’hagués acceptat, és clar". I el director BILLY WILDER: "El seu rostre canviava a les pel·lícules. Del rostre reservat, fins i tot avorrit d’una actriu, apareixia el rostre d’una estrella on l’espectador creia poder llegir tots els secrets de l’ànima femenina". L’estrella ha mort però la seva mirada perfecta ens quedarà per sempre. Veu de dona
Publicat a Pòrtula, informatiu de Marratxí, núm 288 (setembre 2005) |
