Manela Campos,
A la primera vetlada de l’any, celebrada dins el mes de gener, comptàrem amb la presència de na Manela Campos, empresària-florista, una dona emprenedora que fa del seu negoci un signe de qualitat per als seus clients. Participaren a la vetlada amics i col·laboradors de Pòrtula coneguts de tots vosaltres: na Maria Deià, na Catalina Jaume, na Joana Maria Cabot i en Pere Llofriu. També hi érem, no cal dir-ho, els cronistes habituals i en Biel. Na Manela ens va comentar com actualitza el negoci i ofereix, per adaptar-se als temps que corren, la possibilitat de fer les compres per Internet. Ens va explicar que la idea és fer una botiga virtual amb banca electrònica. Comentà que aquesta nova possibilitat de compra al seu negoci té un catàleg amb diversos sectors, com per exemple per a les empreses que vulguin tenir detalls amb els empleats que han tengut un fill. Una de les coses que ens contà és que les empreses que volen tenir detalls amb els clients, allò que cerquen és la rapidesa i la qualitat. La intenció de la botiga virtual és augmentar les prestacions que ofereix la floristeria; ara bé, tot això també té els seus petits problemes. Ens explicà que de cada vegada hi ha més persones estrangeres que telefonen de qualsevol banda i que, per manca de coneixement geogràfic, veuen la floristeria i fan una comanda, per exemple, per enviar a Santa Eulària d’Eivissa. Per poder satisfer les necessitats d’aquests clients convé posar-se en contacte amb altres floristeries, titulades igualment, i crear una petita xarxa. De cara al futur, l’objectiu és tenir la botiga en marxa les 24 hores. Ens va dir que la seva empresa pertany a Interflora, que és una xarxa de floristeries que fan torns per estar de guàrdia. Fan torns, ens explicà na Manela, com si fossin una farmàcia. Després de parlar de la botiga virtual i moltes altres coses, la convidada passà a explicar-nos com estava el tema de l’associació d’empresaris i de comerciants de Marratxí. Na Manela ens exposà les raons per les quals considera que és important associar-se: és més fàcil que una associació pugui reclamar millores o organitzar qualsevol activitat que no si ho fa un comerciant a nivell particular. Referint-se a la salut dels comerços des Pont d’Inca, recordà la qüestió de les obres de l’accés per davall la via del tren al camí de sa Cabana. Digué, segons el seu parer, que aquest va esser el començament d’un declivi en l’activitat comercial des Pont d’Inca. De fet, molts de comerços varen haver de tancar. D’altra banda, ens va dir que el fet d’associar-se pot esser molt positiu a l’hora de posar en marxa, posem per cas, una campanya de Nadal i fer unes actuacions comercials en tot el poble. Però aquestes coses, moltes de vegades, es fan de manera voluntària i acaben a la llarga cremant les bones intencions i les energies de les persones que n’estan al capdavant. Tornàrem a comentar l’etern problema de Marratxí, que ha sortit a tantes i tantes vetlades: la desconnexió dels diferents nuclis urbans del terme; els comerciants no en són una excepció i entre ells són uns grans desconeguts. Tot i això, na Manela és de l’opinió que és possible tirar endavant una associació i trobar els punts en comú que puguin unir els comerciants dels diferents nuclis marratxiners. Vàrem parlar també de la lluita eterna entre el petit comerciant i la gran superfície comercial. Segons na Manela, hi pot haver lloc per a tothom; ara bé, no hem de deixar de banda que els petits comerciants s’han de modernitzar i especialitzar-se per tal d’oferir qualque cosa diferent als clients que no els podran oferir, evidentment, les grans superfícies comercials a causa de la seva pròpia concepció. Na Manela ens va fer veure que hi ha un sector de la població que, ja sigui perquè té el petit comerç a prop o perquè s’hi sent més ben tractada, s’estima més freqüentar els comerços més petits que les grans superfícies comercials. Una altra cosa relacionada amb el petit comerç va esser l’observació que va fer un dels assistents quan recordà que els comerços apareixen i desapareixen en pocs anys i canvien completament la fesomia dels carrers. El sopar començà amb una coca de trempó i després férem un pa amb oli amb formatge, cuixot o tonyina, segons els gusts de cadascú. De postres arribaren les taronges i diversos dolços, com els bombons de xocolata amb licor d’herbes mallorquines anomenats a la coberta de la capsa com a "Ses pedres de la Seu" o uns altres, amb un nom que ens xocà a tots: "alciturrianos" de Santander. Al final, com sempre, els cacauets s’escamparen per la taula. Josep Antoni Calvo i Femenies
|
