NEUS CANYELLES Neus Canyelles i Estapé (Palma de Mallorca, 1966) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de les Illes Balears i estudià la carrera de piano, tot i que reconeix haver-lo deixat una mica de banda, el piano. Des d’una perspectiva universalista de la cultura i la llengua pròpies, ha publicat els llibres Neu d’agost (Premi Bearn de Narrativa 1998, organitzat per l’editorial Di7 i l’Ajuntament de Binissalem), Els vidres nets i altres contes (2002) i Cap d’Hornos (Premi Ciutat de Palma de novel·la, 2002), tots ells força elogiats per la crítica. És col·laboradora habitual del diari Última Hora i de la revista Llegir, i ha sigut jurat d’alguns premis literaris com per exemple de la primera edició dels Premis Pollença de Narrativa. M’ha confessat en veu baixa que està treballant en una nova novel·la. Des d’aquí li desitjam per a aquest nou escrit tant o més èxit que als tres treballs anteriors. –Estimada Neus, com era l’ensenyament que vares rebre? –Vaig estudiar a un col·legi de monges, el Sagrat Cor. La veritat és que era una escola bastant avançada pel que fa a les tècniques d’ensenyament. D’això me n’he adonat molt de temps després, clar. Igualment, ara pens també en les mancances, que no tenen a veure amb l’escola en particular, sinó amb l’època que ens va tocar: m’hauria agradat aprendre el català molt abans, per exemple. A mi m’agradava molt aprendre, anar a l’escola, i crec que aquells anys varen ser molt feliços. Potser jo pertany al grup de persones enamorades de la seva infantesa, la qual cosa crea després molts de problemes. -Què volies ser de petita? -Hi va haver unes quantes coses. Entre elles, escriptora. -Què és, per a tu, la literatura? Per què escrius? -Mira, jo crec que he arribat a un punt en què ja no puc separar la meva vida de la literatura. La literatura és una de les poques coses que m’interessen de veres. Em salva de la vida quotidiana i de les coses insuportables que ens envolten. Trobar un llibre que m’atrapi i llegir-lo és la glòria. I crec que escric, com ja he dit altres vegades, per ser lliure. Perquè quan escric no m’importa res. M’oblid de tot. Escric el que vull, som sincera. Per a mi no hi ha cap altre espai de llibertat possible. No puc evitar escriure. Vaig començar a fer-ho durant els anys de batxillerat i, amb més o menys intensitat, això ja no ha parat. Tenc la sensació que tota la resta de coses les faig fatal. -Com descobrires la literatura? -Llegint durant els anys de batxillerat. Una mica tard, perquè ja m’havia perdut grans llibres escrits especialment per a infants. Però quan la vaig descobrir ja no la vaig abandonar. Vaig tenir bons professors, especialment a COU. I després a la facultat. Jo vaig estudiar Filologia. I també he conegut molts autors gràcies a alguns amics de l’ànima. Enyor una mica aquells anys en què em passava els dies a les llibreries i tenia moltes ganes de saber coses. Amb uns amics vàrem crear una revista literària, que es deia Pandrossou, i molta gent hi va voler participar. El meu millor amic, en Josep Palou, i jo, enviàvem els nostres originals a les editorials que ens agradaven més, i ens passàvem el dia parlant de llibres i passant-nos les coses que escrivíem. Tot aquest entusiasme es va perdent, és veritat, però ara veig que tot arriba quan és l’hora que arribi. Tanta sort... –En què t’inspires a l’hora d’escriure? Com ho fas, per escriure? -Un dia un amic em va dir que “els meus llibres eren autobiografies; però autobiografies de qui?” Tal vegada perquè, almenys fins ara, els meus llibres formen com un tot en què vida i literatura no es poden deslligar. Jo seria incapaç d’escriure sobre coses que desconec, perquè no me les creuria. No tenc idees, no sé inventar. De vegades els meus textos neixen del dolor. No dels problemes, perquè amb problemes és molt difícil escriure. M’inspir, per dir-ho d’alguna manera, en el que tenc a prop, en coses que sé. També he escrit relats a partir d’una frase que he sentit; això m’encanta, veure com d’una frase pot néixer una història. -Què esperes que li passi al lector en tancar un llibre teu, després de llegir-lo? -Que li faci pena haver-lo acabat. No és aquest el millor símptoma que li ha agradat?... Bé, sense broma, vaig escriure a Neu d’agost que si un dia tengués un lector, voldria que es quedés a viure en el meus llibres. Això és una exageració, ja ho sé, però encara ho pens. Jo ho faig amb els autors que m’agraden especialment. I crec que tots ho feim una mica, amb els nostres autors preferits; no ens n’allunyam gaire. -Tens un lloc màgic, especial, des d’on projectes el teu món interior? -No. Darrerament he tengut l’oportunitat de visitar molts d’estudis d’escriptors, i encara no n’he vist cap de tan petit com el meu. No tenc ni una “habitació pròpia”, que diria Virginia Woolf. Canostra és molt petita, i som tres: m’he acostumat a concentrar-me amb la tele encesa o amb música de qualsevol estil. Vaig escriure Els vidres nets en un despatx gens acollidor, amb les parets blanques i sense finestra. Al racó on treball ara només hi tenc dibuixos de la meva filla i algunes fotografies. Per exemple, en tenc una de Dickens assegut en un jardí i llegint un llibre a les seves filles. És preciosa. I una altra d’Stevenson i la seva esposa a Samoa, amb una corona de flors al cap. Pel que fa al món interior, supòs que acompanya les persones allà on vagin; el context no és essencial. -Vius o t’agradaria viure de la teva feina literària? -Sobre aquesta pregunta hi he pensat molt. Abans pensava amb convicció que no; que era millor tenir una feina completament allunyada de la literatura. Ara no n’estic tan segura. El que importa és l’obra escrita, no la situació en què l’has feta. Actualment visc pràcticament de les meves col·laboracions en premsa i revistes, que no és exactament feina literària. Particularment em compensa. Ara bé, de tranquil·litat en tens poca... He comprovat que a mi em va bé escriure amb pressió, cosa que abans no sabia, i que no hi ha cap feina que m’agradi tant com l’ofici d’escriure. No sé per què contestar aquesta pregunta em costa tant. En el cas d’un músic o d’un pintor o qualsevol altra activitat artística, ningú no es planteja que s’hi vulgui guanyar la vida. De totes maneres, són pocs els que poden viure d’escriure. -Et sents còmoda dins el món actual, el moment que t’ha tocat viure? -No. Però si em preguntessis en quin moment m’hauria agradat viure, tampoc no et sabria donar una resposta. Em sembla que els mals del món sempre són els mateixos i que la vida canvia només en les formes. Cada vegada més ràpidament. Per tant, la millor època per a mi és la infantesa, quan és impossible que et formulis preguntes com aquesta. Quan jo era petita, la vida era perfecta. Hi havia també, com ara, molt de patiment i gent que lluitava, però jo jugava tot el dia. -Per què hem de llegir? Quins beneficis en treim, de la lectura? -Per tot menys per obligació. La lectura ha de ser un plaer, i els que volen llegir troben el camí cap a la literatura. Jo sol llegir contes a la meva filla, però jo no sé si ella serà una bona lectora o no. En el meu cas, vaig començar tard a interessar-me pels llibres. Els llibres, em sembla, ens fan sentir menys sols. –Per quin dels teus títols t’agradaria que et recordassin? -Crec que recordam més els títols que han estat premiats o aquells que la crítica ha destacat. Però aquests no solen ser els títols preferits dels escriptors, en molts de casos. Supòs que el llibre meu més llegit és Cap d’Hornos; abans quasi ningú no em coneixia. Per a mi Neu d’agost sempre serà molt especial, i crec que alguns fragments d’aquest llibre són els més ben escrits de la meva obra. I amb Els vidres nets vaig descobrir que el que el gènere en què em trob més còmoda són els relats breus. Ara bé, esper que em recordin pels que encara no he escrit, clar... -I quins són els llibres que tu recordes? -N’hi ha molts. Record L’illa del tresor, perquè el vaig llegir en veu alta amb la meva mare, per torns. Record Solitud, de Víctor Català, perquè crec que va ser la primera novel·la en català que vaig llegir, però em va crear confusió i errors sobre com era la literatura catalana, tot i que em va agradar. Però, de totes maneres, aquests no són els meus llibres predilectes, encara que els recordi com a lectures especials, pels motius que he explicat. Entre els meus autors preferits, podria citar Isak Dinesen, Jean Rhys, Truman Capote, Carson McCullers, Dickens, Joseph Roth, Carver, Mercè Rodoreda... Els llibres d’aquests autors són els que record, el moment en què els vaig descobrir i em vaig sentir tan bé. Josep Pizà i Vidal |
