ELS NOSTRES ESCRIPTORS S’EXPLIQUEN ENTREVISTA A ROSA-MARIA COLOM Na Rosa-Maria Colom m’ha obert les portes del seu apartament de S’Arenal, que té unes vistes magnífiques sobre la badia de Palma –quina enveja, tenir la mar gairebé a frec dels dits…– Sempre que m’ha rebut, na Rosa-Maria, he tingut la sensació que per a ella tenen molta importància els espais que l’envolten, i molta més encara els espais en els quals escriu. Nasqué durant la guerra, a Sóller, i no fou fins l’any 1991 que, havent guanyat el prestigiós premi “Guillem Cifre de Colonya” adreçat al públic infantil i juvenil, publicà la seva primera novel·la, titulda “El mandarí i jo”. La música diàfana de l’oneig del mar ens insufla benestar, talment un bàlsam: la terrassa és un bon lloc per conversar...
P.–Estimada Rosa-Maria, com era l'ensenyament que vas rebre? R.–El de l’escola, bàsicament religiós, fomentava la por a la mort, al pecat i a l’infern fins a crear una autèntica psicosi. Ens movíem dins d’una gran falsedat; contaven molt les aparences, l’ofici dels pares, si eres de bona família... Era més important parèixer bons que ser-ho. Guardar silenci a l’hora d’estudi que estudiar. La sinceritat, la franquesa, l’espontaneïtat, les ànsies de saber no eren gens valorades. Les monges tenien una forma molt subtil d’humiliar, de deixar-te en ridícul, de fer-te perdre la pròpia estima. Menyspreaven a qui no parlava castellà amb facilitat i les nines de casa pobra, que, fins i tot, havien d’entrar per una porta diferent. Ma mare s’havia educat a França, en una escola laica i no gens beata; trobava més important cantar que resar. De petita el francès em va ser una llengua habitual i també l’alemany, que m’arribà a través del meu pare. Hi hagué dos factors que m’influïren: el contacte amb els llibres i la llibertat que em donaven per córrer pels horts i els safareigs dels voltants. Encara ara les aigües verdes, les parets d’un metre de gruix, les granotes, la vegetació i els peixos vermells d’aquest espai tan atractiu, em fascinen. P.–Què volies ser quan eres petita? R.–Botiguera. M’agradava la claror que hi havia els capvespres d’hivern dins les botigues, més intens que l’habitual a les cases o als carrers aleshores en penombra. M’agradaven les olors: de paper, de sabó fi, de pa calent... Les balances amb peses, les mesures per a l’aigua de colònia, les capses plenes de botons o de canonets de fil. P.–Com descobrires la literatura? R.–Sense tenir consciència que era literatura, la vaig descobrir per mitjà de la meva àvia, que m’explicava rondalles, novel·les, viatges i passos succeïts amb tendència manifesta a carregar les tintes de caire tràgic. La meva àvia sempre tenia un llibre començat a mà, i si no en tenia cap de nou, rellegia els vells, costum que m’encomanà. Quan t’enamores dels llibres és per a sempre. Pel que fa a la literatura escrita, la vaig descobrir en una biblioteca circumval·lant on anava cada setmana amb ma mare a canviar els llibres que l’àvia devorava de dos en dos. P.–Com valores la teva trajectòria personal? R.–En podria fer dues lectures, una positiva i l’altra negativa. Jo faig la positiva. Si des de sempre m’han fascinat els llibres com a objectes: la textura, l’olor que fan, tocar-los, tenir-los a prop, entrar en una llibreria, comprar-ne, mirar com comencen, com acaben. Si em fascina el contingut i em deix meravellar per la història, m’hi tir de cap; com no m’ha de satisfer ser capaç de crear-ne, despertar una història dormida, treure-la de dins la nebulosa i convertir-la en un llibre per mitjà de la paraula? Em sembla mentida! P.–Què és per a tu la literatura? Per què escrius? R.–Una sorpresa. Una seguretat emocional. La manera més fantàstica que hi ha de viure. Un vici deliciós que et permet jugar amb la realitat i l’equívoc segons la teva mena. Una passió total. Un pacte amb els déus de la creació i a vegades amb el diable amb qui faries tracte per aconseguir dies de més de vint-i-quatre hores. Un joc estimulant. Un aprenentatge. Un art que permet crear i recrear només amb el llenguatge. No necessites més elements que la matèria gris, un quadern i una estilogràfica que pots endur-te onsevulla. També és un gran misteri, la literatura. És aquella talega de les rondalles que cada vegada que hi ficaves la mà en treies alguna cosa i quan més treies més hi havia i mai no es buidava del tot. P.–Quin lloc ocupa dins tu? On viu? R.–Els sentiments, les coses de l’ànima no viuen enlloc. Si de cas, la part racional que fa que un text sigui versemblant i coherent habita al cervell. La part espiritual, inexplicable i secreta habita al lloc de les emocions i ens correspon amb la manera que cada escriptor té de mirar el món. P.–T’hi dediques professionalment? R.–No. Vaig començar massa tard per a això. Aquesta seria la part negativa a què em referia abans. P.–T'agradaria poder viure de la teva feina? R.–Sens dubte que sí. Això voldria dir que molta de gent llegeix els meus llibres, que es tradueixen sistemàticament, que tenen difusió.
P.–Sols t'interessa com a escriptora, la literatura? R.–La resposta és no. M’interessa enormement com a lectora i sent una gran nostàlgia pels milers de llibres que ja no tindré temps de llegir. La literatura dels altres, sobretot la gran literatura, és un llegat extraordinari i absolut que et permet entrar en la intimitat de l’escriptor, instal·lar-te dins el teu jo més amagat. Quan Marcel Proust va començar les seves tres mil pàgines amb la frase: “Longtemps je me suis couchée de bonne heure...”, ens feia còmplices de la seva vida per a sempre. P.–Quin creus que és l’estat actual de la literatura a les Illes Balears? P.–I l’estat de la literatura catalana en general? R.–Molt diferent del local. La literatura catalana camina prou segura, lliure de petits o grans entrebancs provincians. Té més camp. Molta més difusió. Més mitjans. Més importància. Per això tothom qui pot publica fora, per entrar a formar part d’aquest engranatge òbviament superior. P.–Què en penses, dels premis literaris, i quina hauria de ser la seva finalitat? R.–Hi ha dos tipus de premis literaris: Els d’important quantia econòmica que desperten més que justificat recel i els de menys rellevància que, curiosament, són els més fiables. Tanmateix, tant els uns com els altres, representen un trampolí de llençament per a qualsevol obra, la manera més ràpida de publicar. Un premi sempre és un gran incentiu, sobretot al començament, quan ningú no ha sentit a parlar de tu. La finalitat dels premis hauria de ser la d’escollir i promocionar el millor original d’entre els que es presenten a concurs. Invertir els termes és un error. P.–Darrerament publiquen molts d’autors joves, vol dir això que la literatura és viva i jove? R.–No. En absolut. Només vol dir que a molts joves els agradaria ser escriptors i es posen a la cua a veure què passa. P.–Quines són les teves fonts literàries i en què t’inspires a l’hora d’escriure? R.–Qualsevol cosa. Qualsevol record. Qualsevol lectura. Qualsevol paraula. La meva infantesa a Sóller. Els horts, les muntanyes i els torrents. Els safareigs, ja ho he dit. Els misteriosos porxos plens de baguls duts de França i de secrets. Les cases tancades i la por que generen. La por és novel·lesca i dóna per a molt. L’imaginari clàssic. A vegades una paraula, una frase em donen la idea i de la idea ve el tema. “Tenia una consistència com de cel·luloide”, diu Pla descrivint una persona. “Va tancar la porta en sec com si fos l’ocell d’un rellotge suís”. Aquesta frase de Margaret Adwood em donà el punt de partida del meu llibre: “Carlota, Joan Miró i l’ocell del rellotge suís”. “–Acaba de llamar la abuela diciendo que está viva”, anuncia un al·lot després que tots vénen d’escampar-ne les cendres. Són frases genials que et desperten les ganes d’escriure. El començament és sempre involuntari i circumstancial. Al principi és una mena d’habitació fosca i a poc a poc vas distingint objectes del tot sorprenents que no sospitaves que existissin. Dins d’aquesta cambra s’obrin petites retxilleres, fins que la claror és total. El moment en què aconsegueixes connectar amb una història és un moment màgic. P.–Tens un lloc especial des d’on projectes el teu món interior? R.–Tinc el meu món interior i aquest m’acompanya onsevulla, junt amb una plagueta on escric les idees que se m’acudeixen al vol. Una altra cosa és que tingui un espai on treballar envoltada de llibres que fan olor de llibre i coses encisadores, petits records que m’agrada tenir a prop com una antiga capsa de música francesa o la màquina d’escriure plegable que mon pare dugué d’Alemanya devers els anys trenta. Però no em cal ni silenci, ni solitud, ni música. Si en tinc, millor, és clar! P.–Quin és el llibre que més t’ha agradat escriure? R.–“Ulls de fum”. Perquè és el més ambiciós. Perquè conté personatges molt estimats d’altres contes que em fascinaren. Pel seu final inesperat. Perquè tot i ser absurdament impossible, jo me’l creia mentre l’escrivia. P.–I el que t’hauria agradat escriure? R.–Sens dubte “Mirall trencat”. P.–Quin és el llibre que més t’ha agradat llegir? R.–“Solitud” de Víctor Català tot i que no l’he llegit mai. M’arribà a través de la paraula. El meu home me’l llegia i jo l’escoltava. Ens havíem casat feia poc i no teníem televisió. Record, també, un llibre que em va apassionar i que el vaig llegir nombroses vegades. “Escenas de la vida bohemia”, de Murguer. Em semblava divertit, tendre, trist i genial, i hauria donat qualsevol cosa perquè el llibre fos meu i poder-ne disposar. Durant anys el vaig cercar per les llibreries de vell. El feliç propietari d’aquest llibre especial i únic era el pintor català Josep Castellanas, que el tenia molt gelós. La seva filla, íntima amiga meva, me’l deixava, de tant en tant, d’amagat del seu pare, que cada vegada l’amagava en llocs més laberíntics. Quan era adolescent “Mujercitas” i “Aquellas mujercitas” els vaig llegir més de quinze vegades i com que no m’agradava el final, llegia sempre la segona part abans de la peimera. Vaig estalviar al llarg de sis setmanes per reunir les trenta pessetes que costava cada tom. P.–Què sents quan surt publicada una novel·la teva? R.–Quan de l’editorial t’envien la capsa amb els primers exemplars i els poses fent filera, tots iguals, damunt la taula, i olores aquell perfum tan màgic que fan els llibres sortits d’impremta, sent que un dels meus somnis s’ha materialitzat i no m’ho puc creure. No puc creure que aquesta Rosa-Maria Colom de la coberta i jo siguem la mateixa persona. Això passa quan primer vius i després escrius, és a dir, quan descobreixes tardívolament una vocació, supòs. P.–Ens pots parlar un xic sobre les qualitats que hauria de tenir un bon escriptor? R.–Jo no sóc qui per parlar-ne, així que et remetré a les reflexions de Woody Allen en una pel·lícula on interpretava un professor de literatura: “La meva feina és ben inútil. El que neix escriptor no necessita les meves lliçons i el que no, li serveixen de ben poc.” La literatura no és una ciència, sinó un art. Hi ha escriptors tècnicament impecables però que els manca aquell glamour que fa que t’enamoris d’un text. N’hi ha que t’enganxen amb l’argument però no tenen rigorositat, fan trampes literàries i això és un frau. No tothom que escriu és escriptor igual que no tothom que cavalca és un cavaller. Un escriptor ha de ser lleial amb ell mateix i amb els lectors. Això vol dir transpiració a part d’inspiració. P.–Lligam entre paraula i cultura. R.–Van plegades. Quan un vol caminar per la cultura no pot prescindir de les paraules. Quan un es fica al món de les paraules i és capaç de convertir la llengua en llengua literària, crea cultura. Hi ha un lligam directe entre art i cultura, entre música i cultura però, sobretot, entre paraula i cultura. De seguida es nota una persona que ha llegit, i sap llegir en profunditat, d’una que no ho fa al·legant que no té temps. Això és una gran inexactitud. El que hauria de dir aquesta persona és que en la seva escala de valors la lectura està relegada a una onzena posició, que en té deu que li van davant i per tant, no troba mai el moment idoni... P.–Propostes per tal que els joves s’engresquin a llegir. R.–Que vegin llegir a les persones del seu voltant. D’una família llegidora, en sortiran fills llegidors i néts llegidors. En tot cas, no fer-los empassar el llibre a la força com si fos un xarop per a la tos. P.–I per tal que els joves s’engresquin a escriure? Josep Pizà i Vidal |
