Teresa Matas, premi Ramon Llull

L’obra que il·lumina

  No és la primera vegada que parlam amb na Teresa Matas sobre la seva obra i les seves inquietuds i no ho deixarem de fer mentre continuï donant fruits tan interessants i tan impactants per tots aquells que contemplen, embadalits, la seva obra. Na Teresa fa unes creacions que no deixen indiferent, que aconsegueixen remoure la consciència entre les persones que gaudeixen de la seva obra. El Consell de Govern va aprovar la concessió dels premis Ramon Llull, destinats a reconèixer la trajectòria professional i personal de ciutadans de les Illes Balears. Na Teresa Matas va esser una de les elegides. Aquestes màximes distincions autonòmiques s’entreguen cada any en ocasió del dia de les Illes Balears.

 -Aquests mesos passats has estat a Madrid. Ens contes la teva experiència?

  Sí, he estat a Madrid, però no hi ha anat la meva obra. Sempre faig un tipus de "performance", per a ARCO. Quan no hi ha la meva obra, em vestesc amb un dels meus models reivindicatius que he fet i brodat sobre el tema de la dona maltractada. Aquesta vegada duia uns calçons especials sobre aquesta moda que he anat creant, al·lusiva a la dona maltractada.

  -Va coincidir la teva estada amb l’incendi de l’edifici Windsor?

  Sí, en aquest darrer viatge va donar la casualitat que es va incendiar aquest edifici emblemàtic. Estàvem a poca distància de l’edifici, sentíem renous, sirenes... També vàrem veure allà on hi havia hagut l’atemptat. Abans de partir, la família m’aconsellava que no me n’anàs perquè havia passat això. I jo pensava, si ja ha passat, no tornarà a passar. Hi vaig anar ben tranquil·la.

  -Es respirava un ambient enrarit a Madrid?

  Jo no vaig notar res. Hi havia més poca gent a ARCO i tal vegada va esser per això de l’atemptat. De totes maneres, la directora sempre havia dit que preferia que no hi hagués tanta de gent a ARCO perquè trobava que es desvirtuava allò que és la fira, és a dir, que la gent només hi anava per passejar. Ella vol que sigui més seriós i que estigui més centrat dins allò que és l’art, és a dir, que les persones que hi van sigui per gaudir del món de l’art.

  -Quin balanç fas de la darrera edició?

  Bé, tot i que han eliminat el que són sales de descans perquè concentraven massa gent jove aturada. A mi, personalment, això m’agradava. M’agradava que els joves estiguessin allà. M’agradava trobar aquests llocs de descans per poder fer canvis d’impressions mentre la gent descansava. A més a més, he trobat que hi havia molts pocs estands personalitzats. Es veia molt el que seria una fira per vendre. M’hauria agradat aquesta personalització, que es veiés més una instal·lació de l’obra de l’artista que no un munt d’obra penjada per vendre.

  -I tornant a l’edifici Windsor, aquest misteri que envolta les figures que filmaren no t’inspira com a artista?

  Hi ha molts de fantasmes, per la vida (bones rialles). Un taxista ens contà que havia estat intencionat a causa dels interessos que tenen algunes persones. Tot volta entorn de l’interès.

  -Què ha significat per a tu rebre aquesta màxima distinció autonòmica, el premi Ramon Llull?

  Ha estat tota una sorpresa. Vos explicaré una mica com ha estat tot això d’aquest premi. Jo era a ca nostra tota tranquil·la, dinant, em telefonaren de Presidència i em digueren: "Teresa Matas, ets premi Ramon Llull". Em vaig estranyar una mica, perquè no sabia molt bé de què anava. Heu de tenir en compte que una cosa és presentar-te a un certamen, que esperes guanyar o no guanyar, però que t’elegesqui no saps qui i que decidesquin que ets premi Ramon Llull és fantàstic. Jo vaig demanar per què em donaven aquest premi i em varen contestar: "És que la teva obra il·lumina". Associar el meu nom a Ramon Llull, ja vos ho podeu imaginar, és important. A partir d’aquí em varen anar donant informació a través del correu electrònic. Vaig cercar informació sobre aquests premis. Una de les coses que vaig trobar interessant és el fet que unes dones, no moltes com sempre, han estat premiades; entre aquestes dones conegudes, citaré na Carme Riera, na M. del Mar Bonet i n’Aina Moll. Són tres dones que em mereixen molt de respecte.

  -On es donaren aquests premis?

  Enguany es donaren a Menorca, ja que hi havia molts de menorquins premiats. Tots els polítics i nominats anàrem cap allà.

  -Ens pots contar anècdotes relacionades amb aquest premi?

  El més curiós és que la premsa va dir que jo era "pintora i activista social". He anat pensant amb això; he duit a terme una lluita per la llibertat de totes les dones. És una cosa que duc dedins, perquè som dona. Lluit per la llibertat ben entesa. Des del 86 el nom de la dona sempre ha estat damunt els papers i les teles que jo he treballat. Això de la lluita per la llibertat de la dona és una constant: la dona que pateix, que lluita... La meva generació s’ha trobat amb moltes mancances... Dones més valentes han sortit i han lluitat, altres ens ha costat un poc més... Aquesta lluita meva interior, a partir de jo, una vegada que m’he trobat a jo mateixa, després he anat defora a trobar les altres dones que també cerquen el mateix: expressar-se amb llibertat.

  -És aquesta lluita la que crida l’atenció de la teva obra?

  Sí, jo diria que sí. Les meves instal·lacions sempre han estat sobre aquesta lluita. Segons pareix, aquest ha estat el motiu que em qualificassin d’activista social. Em diuen que he lluitat contra els tòpics culturals sobre les dones. La meva distinció diu literalment "pintora i activista social en reconeixement de la seva capacitat d’associar l’expressió plàstica amb la lluita contra els tòpics culturals sobre les dones, per haver fet d’una disciplina tan atractiva com la pintura un vehicle vàlid per aconseguir la desmitificació de les convencions socials". Això m’ha fet sentir molt bé. El que som es reflecteix a través dels nostres actes; curiosament, qui diu el que som, són els de defora i aquests m’han reconegut la meva feina. I no em pareix malament que se m’hagi reconegut per aquesta part, m’ha fet sentir molt bé. Ara he de seguir lluitant.

  -Què ens espera durant els pròxims mesos?

  Fer feina... Ara estic recollint la feina de catorze o quinze anys enrere sobre utilitzar el vestit de la dona com a símbol d’aquesta mateixa dona. Es tracta d’un vestit buit, no de la dona vestida, sinó simplement el vestit. I aquest vestit, a començament dels anys 90, ja vaig començar a fer-los. Quan ho estic fent, sempre representen emocions. Allò que de defora m’entra cap a dedins i em produeix ganes d’explicar-ho. Quan no tenc paraules agaf aquests materials. Faig una recerca de totes aquestes obres que he fet durant aquests anys, totes les imatges que tenc, fotografies, escrits... per passar-ho damunt paper, ja que no s’ha tret mai. Serà una obra de dones, per a dones, però que la deixarem mirar als homes (riu). Tot això s’ha d’editar, però encara està tot embastat i no puc dir res concret. Té bones perspectives, però no sé quan sortirà.

  Desitjam molta de sort a la nostra protagonista i esperam que aquesta lluita servirà per dignificar el paper de la dona a la nostra societat.

Josep Antoni Calvo i Femenies

Catalina Bestard i Mateu

Publicat a Pòrtula, informatiu de Marratxí, núm 283 (abril 2005)