Parlam de
Maria Zambrano va néixer a Vélez (Màlaga) el 22 d’abril de 1904 i hi va viure fins els 4 anys. Amb els seus pares, mestres de professió, es va traslladar a Segovia on conegué de molt a prop a Antonio Machado, amic del seu pare. "La acción de preguntar supone la aparición de la consciencia" El 1921 va iniciar els estudis de filosofía a la Universitat Central de Madrid, on va tenir com a professor a Ortega y Gasset. En acabar els estudis universitaris es convertí en professora auxiliar de la Càtedra de Metafísica, i treballà en la tesi doctoral #La salvación del individuo en Spinoza#. Alhora, també, inicià la seva vida literària i intel·lectual col·laborant a la Revista de Occidente, i en altres iniciatives culturals de la II República. "La primera realidad que al hombre se le oculta es él mismo": El 1936 es va casar amb Alfonso Rodríguez Aldava que fou anomenat secretari de l’ambaixada espanyola a Xile. És l’època de treball per a la causa republicana. El 1937 tornaren a Espanya, el marit s’incorporà a l’exercit. El 20 de gener de 1939 s’exilià en companyia de la seva mare i la seva germana. "Solamente una ignorancia más completa podría descubrir la soledad de la que nace la pregunta". Primer París, després Nova York, varen ser les primeres llars en l’exili. Per acabar durant un temps a l’Havana com a professora de la Universitat. Més tard Mèxic, on va ser anomenada professora de Filosofia a Michoacan; i el 1942 a Puerto Rico, on va tenir amistat amb Octavio Paz i León Felipe. Entre 1946 i 1949 retornà a París; aleshores tornà a l’Havana, on donà conferències i classes particulars, fins el 1953, any en què definitivament s’intal·là a Europa. Visqué fins el 1964 a Roma d’on va ser expulsada per les denúncies d’un veí fascista ( tenir molts de moixos al pis va ser l’excusa). Va passar a viure a La Piéce, prop de la frontera amb Suïssa fins el 1978 quan per motius de salut es traslladà a Ginebra, on rebé el primer reconeixement oficial a Espanya, essent nomenada Filla adoptiva d’Astúries.
El 1981 fou Premi Príncep d’Astúries de la Comunicació i Humanitats, i va ser nomenada filla predilecta de Vélez, el seu poble natal. El 20 de novembre de 1984 tornà a Espanya, a Madrid, on va viure fins a la seva mort el 6 de febrer de 1991, ara fa 15 anys. El periode d’exili marcà profundament a Zambrano. El seu pensament, el que ella anomena raó poètica, la qual relaciona molt íntimament amb la realitat espanyola de l’època. Sens dubte la seva situació li va fer tenir una visió del món cultural i intel·lectual espanyol molt nostàlgica, però si hagués viscut a Espanya no hauria estat possible la seva creació.
"Los dioses han sido, pueden haber sido inventados, pero no la matriz desde la que han surgido". El seu testament filosòfic es pot considerar molt personal i original, fruit de la constant crisi i de la soletat que implica viure enfora del seu país. El seu pensament s’encaminà a la recerca de la reconciliació entre pensar i ser. La necessitat d’un saber sobre l’ànima i l’ordre interior, fomentant una reflexió mística, de divinitat, poètica, espiritual i religiosa.
En el seu llibre #Filosofía i Razón# diu: "¿No será posible que algun dia afortunadamente la poesía recoja todo lo que la filosofía sabe, todo lo que aprendió en su alejamiento i en su duda, para fijar lúcidamente y para todos su sueño?" L’obra de Zambrano és plena de subjectivisme, força interior i sensibilitat. Subjectivisme perquè és producte d’una profunda reflexió personal.
Força interior pel seu compromís amb la democràcia i la llibertat.
Sensibilitat poètica per la seva manera creativa d’explicar la relació entre el món, la persona i la seva existència.
"Una cultura depende de la calidad de sus dioses". Com molts altres intel·lectuals exiliats, Zambrano va viure 45 anys oblidada i sense reconeixement en el seu país. Com molts d’altres, el seu pensament i la seva obra han estat reconeguts amb l’arribada de la llibertat i la democràcia. Però cal dir, també, que molt possiblement aquest pensament i aquesta obra no haguessin estat possibles si hagués viscut a Espanya, ni per intel·lectual ni per dona.
Veu de dona
|
