Parlam de... Victòria Kent

Victoria Kent Siano va néixer el 6 de març de 1898 a Màlaga. El pare, de procedència anglesa, era comerciant de teixits, per la qual cosa la família es podia considerar de classe mitjana i de tarannà liberal.

Realitzà els estudis elementals amb professors particulars i a l’Escola Normal de Mestres. El 1917 es traslladà a Madrid per fer els estudis de batxillerat primer, i els de dret (1920), com a alumna no oficial (igual que la majoria d’universitàries de l’època), després. Es doctorà el juny de 1924, essent, juntament amb Clara Campoamor, la primera advocada; passant a la història com a la primera dona advocada que exercí la seva professió.

Durant el període estudiantil va viure a la "Residencia Femenina, Lyceum Club", fundada el 1915 per María de Maeztu. Un lloc que va ser bressol dels moviments intel·lectuals i culturals més importants d’aquells anys a Madrid. Aquests anys, també, estudià anglès a l’"Instituto Internacional" de devora la residència.

Tot just acabar els estudis, el gener de 1925, va entrar al Col·legi d’Advocats. Aquests primers anys d’exercici professional coincidiren amb la Dictadura del general Primo de Rivera. Amb idees clarament liberals i republicana, Victòria Kent es va fer popular per ser la primera dona en actuar en la defensa davant el Tribunal Supremo de Guerra y Marina, del polític Álvaro de Albornoz, integrant de la rebelió republicana de Jaca de desembre de 1930.

Amb l’arribada de la República, Victòria es va fer militant del partit Radical-Socialista, i fou elegida diputada, altra vegada amb Clara Campoamor, a les Corts de 1931.

De les seves intervencions parlamentàries hem de ressenyar especialment, el seu discurs en contra del vot femení en igualtat de condicions, argumentant que les dones, per la seva formació bàsicament de tipus religiós afavoriria el vot conservador. Potser s’equivocava o tenia poca "fe" en el vertader esperit de llibertat de les dones, o tal vegada sols volia constatar un fet real, la situació totalment discriminatòria en el camp jurídic i polític de les dones espanyoles de l’època.

Paral·lelament a la seva elecció com a diputada l’abril de 1931, ara fa 75 anys, va passar a ser membre de la "Real Academia de Jurisprudencia y Legislación"; i poc després fou nomenada directora general de Presons. Sobre aquest nomenament diu: "la tarea más importante de mi vida", substituint en el càrrec a Concepción Arenal.

Veritablement s’hi dedicà de ple, realitzant una gran reforma en el sistema de presons espanyoles: eliminà les cel·les de càstig, millorà les condicions d’habitabilitat i alimentació, donà llibertat condicional als presos majors de setenta anys,... i la creació de la presó de dones a Ventas (Madrid), amb millores per a les mares recluses. També fundà el #Cuerpo Femenino de Prisiones# i l’#Instituto de Estudios Penales#. Abandonà el càrrec el 1934.

El febrer de 1936 es presentà a diputada pel "Frente Popular". Al principi de la Guerra Civil va ser al front de Guadarrama, encarregada de subministrar vestits i aliment a l’exèrcit republicà.

De camí cap a l’exili va passar per València, Barcelona i França on a mitjans de 1937 a París es va ocupar dels infants espanyols repatriats per diversos països europeus. Perseguida pels nazis es va veure obligada a viure a l’ambaixada mexicana. Acabada la Guerra Mundial, continuà el seu exili a Mèxic, on treballà a la universitat com a professora de Dret Penal i, ajudant als refugiats.

El 1950 es traslladà a viure a Nova York, a la Quinta Avinguda amb la seva amiga Luisa Crane. Allà les Nacions Unides li encarregaren un estudi sobre les presons d’Amèrica Llatina, però va abandonar el projecte per considerar-lo massa burocràtic.

El 1954 fundà la revista "Ibérica", font informativa pels espanyols republicans exiliats; a ella s’hi dedicà fins a la seva mort el 26 de setembre de 1987.

Malgrat visità Espanya després de la mort de Franco no hi retornà mai.

Anecdòticament, Victoria Kent, tal vegada és més popular per la lletra d’un xotis de la revista "Las Leandras" que per les seves aportacions progressistes en el camp jurídic en totes les seves vessants. La lletra del xotis diu així: "se lo pueden decir/ a Victoria Kent/ que lo que es a mi/no ha nacido quien".

Veu de dona

Publicat a Pòrtula 295 (IV 2006)