Elvira Bibiloni

...La vida no és cine...

   Envoltats de llibres –no estarà molt a tocar-li sortir a la secció corresponent-, detalls de cinema, records de viatges i algun moix, a punt de començar la sessió. Som al Figueral. A fora, aigua de novembre, avui no massa estrepitosa, i a dins una temperatura que allarga la sensació que ha estat una tardor realment agradosa. Precisament avui, en femení, s’acompleixen 60 anys que concediren el Nobel de literatura a Gabriela Mistral.

COMENÇAM AMB EL LLIBRE
 “Solas”, de Carmen Alborch. És molt entretingut, em diu Elvira, però n’hi ha d’altres. Partim d’una dona que és privilegiada, de bona posició. Tal vegada si no fos així no escriurien.... Qui s’ho pot permetre? interroga Elvira.
Tal vegada actualment no és el mateix, perquè hom té suficient accés a l’ensenyament i a la cultura.
Amb molta ironia, gràcia i un toc d’humor Alborch reivindica el fet d’estar soles. Diu clar que per estar malament amb una parella més val estar sola. Es tracta d’un aprenentatge. De tota manera ella parla que té una família i això li suposa un suport sentimental. Parlam que hi ha una relació entre una sèrie de capítols i la història del feminisme. Elvira defensa que és normal que hi hagi una relació entre solitud i alliberament de la dona.
Del llibre i de la vida és destacable el fet de diferenciar entre viure sol i estar sol.
Elvira creu que l’home sol no és aquest model; l’home s’ho munta pitjor sol. Hi hauria el model de l’home que viu sol però algú li arregla la vida, o hi està de forma circumstancial o està en família.
Alborch, en conjunt, reivindica aquest dret a la solitud.

UNA FRASE I UN TESTIMONI
“Quan l’home estigui alliberat la dona serà lliure”.
No sap d’on li surt, la va sentir i la va trobar encertada. L’aplica a les parelles que coneix i veu quan els homes no són masclistes les dones no tenen cap problema.
 Em conta en primera persona una vivència de fa pocs dies... “Vaig ser a matances i vaig comprovar com encara hi ha una clara distribució de funcions. Després de dinar els homes s’ajuntaren i feren tertúlia mentre les dones escuraven i feien net el que quedava de les matances. Jo al·lucinava, més que res perquè era gent jove, parelles que no tenien massa més de trenta anys”.

EL TRIST PAPER DELS HOMES
Passa pena pels homes que estan sensibilitzats perquè d’alguna manera els ha tocat un paper especial, considera que sempre han de ser –o fer-se- els forts i això els suposa un pes, i en part són unes víctimes de l’esquema social, els exigeixen un paper no sempre assumible. No és el moment de fer-ho, no és el meu paper ara i tampoc no em preocupa de més, però que em permeti discrepar.

VIOLÈNCIA DE GENERE
Troba que ha de dir que tot i que es bo que es denunciin els maltractaments, Elvira comenta que pareix que els homes repeteixen els esquemes que veuen. D’alguna manera pensa que difondre el tema de la violència domèstica fa que altres homes en puguin prendre exemple.

UN DISC
Ha seleccionat “Wowen’s World Voices”, una recopilació de vàries intèrprets femenines. De resultat ben agradós, certament. Em comenta, com a cosa curiosa, que l’ha regalat a més homes que a dones. El contingut per noms i països és el següent
Leila Pantel, Brazil
Khadja Nin, França / Burundi
Mokhira, Uzbekistan
Rasha, Sudan
Timna Brauer, Israel
Tarika, Madagascar
Kick La Luna, Alemanya
Las Cecilias de Cuba
Maria Serrano & companyia flamenca Alhama, Espanya
Setona, Sudan
Sally Nyolo, Camerun
Elisa Waut, Bèlgica
Dido, Japó
Mari Boine Band, Noruega
Nasida Ria, Indonèsia
Voyage feat, Handan, Turquia
Naked Feat, Kaolin Thomson, Sudàfrica

UN POEMA
És poc lectora de poesia, però recorr a la poètica quan té algun mal moment. I es sent molt bé amb Salvador Espriu. Hi ha retornat aquests dies –en concret a la “Antologia Poetica” de les MOLC- i ha trobat el llibre ple de planes doblegades a un cap, com a referència.
Ha seleccionat l’intitulat “Amb música ho escoltaries pot ser millor”, tot i que es tracta d’un poema molt trist. I, endemés, selecciona el fragment més trist, els darrers versos que diuen...
“Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.”

Convenim que la poesia és íntima. He de reconèixer que l’expressió ‘argila de paraules’ m’arriba especialment, supòs que perquè relaciona dos mots molt concretament volguts per mi.

TESTIMONI PERSONAL
Em conta una experiència que demostra que la dona encara no està equiparada al cent per cent a l’home. Fa uns anys li varen fer xantatge a l’hora d’acomiadar-la d’una empresa amenaçant-la amb les paraules “si no signa ho tendrà malament tenint en compte que és dona i fadrina”. Ho interpreta en el sentit que no té ningú que la pugui mantenir un moment determinat.

PERSONATGES
No n’és massa donada, tot i que sempre l’hi ha cridat l’atenció la gent que ha lluitat per objectius socials, com la que lluità per la República, Dolores Ibárruri, Aurora Picornell... Aquesta gent que ho donà tot per aconseguir una vida millor. Ho tingueren tan malament que són les seves autèntiques heroïnes i herois.  Per a Elvira són molt millors que els que inventen, per exemple.
Considera que també hi ha molts homes destacables.
Dins el rànquing de persones antifemenines hi posaria Salvador Sostres, un articulista de l’Avui que considera com a ‘no grat’ per la seva prosa agresiva i provocadora.

... VA DE REFRANYS...
Elvira treu el “Refranero temático” de José Luis González i a través de l’apartat ‘mujeres’ seguim intentant classificar

“ Cuando Dios se hizo hombre, ya el diablo se había hecho mujer”

“De la mar la sal, de la mujer mucho mal”
“La mujer es como la uva, la mejor pisada, y la peor colgada”
“Dios nos libre del mulo por detrás, del toro por delante y de la mujer por todas partes”

“No hay mujer vieja de cintura abajo”
“Debajo de la manta, tanto vale la negra como la blanca”
“Más arrastran tetas que carretas”
“Huerto, mujer y molino quieren uso continuo”
“En la calle, señora; en la ventana, dama, y puta en la cama”
“Dios nos ha dado mujeres para amarlas y paciencia para aguantarlas”
“Dios, que es el non plus ultra del saber, se hizo hombre y no mujer”

“Mal ganado es de guardar, doncellas, y mozas locas por casar”
“La mujer hermosa, o loca, o presuntuosa”
“Mujer compuesta y siempre en la calle puesta, a todo lo malo está dispuesta”
“Mujer que el culo menea, yo no sé si lo será, pero es probable que lo sea”
“En cojera de perro y llanto de mujer, nunca has de creer”
“La mujer mala o buena más quiere freno que espuela”
“Arañar y morder es costumbre de mujer”
“La mujer que recibe, a dar se obliga”
“La mujer puede tanto que hace pecar al más santo”
“La mujer, si es hermosa, te la pegará; si es fea, te cansará; si pobre, te arruinará; y si rica, te gobernará”
“Cuatro mujeres, cuatrocientos pareceres”
“Mujer bella con exceso, mucho sexo y poco seso”
“El melón y la mujer, malos son de conocer”
“Que hay más mudable que el viento? De la mujer, el pensamiento”
“Cuando una mujer es famosa, casi siempre lo es por mala cosa”
“La que al andar las ancas menea, bien sé yo de qué pie cojea”
“La mujer es carta cerrada, que después de abierta no vale nada”
“Muchas hay catadas y pocas recatadas”

“Hombre sin mujer al lado, nunca bienaventurado”
“Por donde quiera que fueres ten de tu parte a las mujeres”

ANIVERSARI
15 de novembre de 1945. Avui fa anys. L’Acadèmia Sueca concedeix el Nobel a Gabriela Mistral, xilena mestissa, defensora de la democràcia i dels indígenes del seu continent. Segons Pilar Ortega, citant Sergio Macias, Mistral fou una avançada del seu temps: Pacifista, demòcrata i feminista. Va marcar tota una època en la lluita per la igualdat de l’home i la dona a través de l’educació i la cultura.
Segons Macias l’obra de Mistral, al contrari de la dels seus coetanis Pedro Prado, Vicente Huidobro i Pablo Neruda, no va tenir la difusió que li corresponia.

COMIC FEMENI - MAITENA
Em parla de “Mujeres Alteradas” un suplement dominical d’humor d’El País. Es tracta d’una plana d’historieta humorística a través de la qual, cada setmana, podem veure algunes peculiaritats del món femení i la seva relació amb l’entorn, amb atenció especial als homes (siguin esposos, al·lots o amants) i als fills. Dones casades, fadrines, vídues, adolescents, de 40, 30 o 20 anys, lletges, guapes, grasses, primes, amb al·lot o sense, exitoses dins el treball o en atur... totes apareixen a les vinyetes de Maitena.
“Mujeres alterades” es publica des de 1993 a “Para ti”, una tradicional revista femenina argentina i posteriorment s’ha anat publicant també ales planes de publicacions de diferents països: La Stampa (Itàlia), El Mercurio (Xile), El País (Uruguai), El Nacional (Veneçuela) i des de 1999 a El País (Espanya).
A Espanya, endemés, l’obra de Maitena també es publica a la revista El Jueves des de finals de 2001.

      Algunes opinions sobre Maitena, l’autora del còmic

"Leer a Maitena es una auténtica experiencia. Sus viñetas son como un espejo de la vida cotidiana, pero hay algo más, lo que hace de ella una artista de genio: te hace pensar, y esa es la finalidad del arte. Todo arte es un intento de entender cómo somos, y Maitena es una artista en el sentido más profundo y absoluto de la palabra"
-- Rosa Montero, periodista y novelista

"La mejor definición que se me ocurre para Maitena es que no tiene pelos en el plumín. Nada de personajes 'reflexivos' ni firuletes inútiles. Espontánea y divertida, Maitena no pretende ser un 'espejo que refleja la realidad'. Por el contrario: ella agarra la realidad, con espejo y todo, y nos lo tira por la cabeza."
-- Quino, historietista y humorista gráfico

"Como si de un Mauro Entrialgo femenino, argentino y al borde de la crisis de los cuarenta se tratara, Maitena expone una serie de observaciones vitales que varían entre lo cómico, lo patético, lo penetrante y lo obvio. (...) Las pildoritas de sabiduría de Maitena son como las pipas: se empieza a picar a lo tonto y, cuando uno quiere darse cuenta, se ha zampado la bolsa sin enterarse."
-- Trajano Bermúdez, Volumen I #5

"Las Mujeres Alteradas de Maitena son más corrosivas y sarcásticas que Bridget Jones y revelan la compleja condición femenina con ironía y perspicacia"
-- El Mundo

"Maitena y sus chicas supondrán un verdadero y delicioso descubrimiento"
-- Interviu

"Desternillantes, demoledoras, muy recomendables"
-- Revista Leer

"La sorpresa editorial del año en el campo del humor gráfico tiene nombre de mujer: Maitena... Una humorista sutil, inteligente, genial... una auténtica revelación"
-- El Heraldo de Aragón

"Mujeres Alteradas enseña a unas Mafaldas creciditas, con problemas de peso y algo histéricas, que escupen sus neurosis por la boca... Las historias de Maitena son latigazos sobre lo cotidiano."
-- El País

Qui és MAITENA?
Maitena Burundarena va néixer a Buenos Aires, Argentina, el maig de 1962. Es la sisena de set germans. Es autodidacta. L’any 1998 començà a publicar cada dia a la plana d’humor del diari La Nación.
Durant la dècada dels 80 Maitena va publicar historietes eròtiques a diferents mitjans de comunicació de França, Espanya, Itàlia i Argentina.
En els seus inicis treballà com a il·lustradora gràfica per diaris i revistes i per a diverses editorials de textos escolars. Fou, també, guionista de televisió, va tenir un quiosc 24 hores, un restaurant i un bar.
Al seu primer llibre d’historietes “Flo” (d’Edicions La Flor) el seguiren els grans èxits “Mujeres Alteradas” 1,2,3 i 4, dels quals du venuts 150.000 exemplars només a l’Argentina.
Maitena viu a Buenos Aires, és casada i té tres fills entre els 22 i els 2 anys. “Per suposat –aclareix ella- no amb el mateix espòs”.

Paraules de l’autora
"Me gusta mucho retratar mujeres de todas las edades. No me siento parte del fenómeno Bridget Jones, con quien a veces me comparan. Puede haber 'Bridgets' en mi trabajo, pero hay mujeres de muchas edades. Me gustan mucho las adolescentes y me gustan mucho las viejas. Me gusta muchísimo el personaje de la gente grande: te pueden decir cualquier barbaridad. Y me gustan esas mujeres opinando del mundo, de las mujeres o de la familia desde ese lugar."
"Cualquier persona más o menos aguda se da cuenta de que estoy siempre contando mi vida. No me parece tan absurdo contar cosas que me ubican. Todo lo que me pasa tiene que ver con lo que hago, pero eso no quiere decir que sea auto-referencial: no cuento lo que me pasa a mí, pero cuando hay un tema que me toca y me da vueltas, pienso en ello y en qué le pasa con ese tema a la gente que conozco."
    "Cada historieta es un tema, no tengo personajes. Tomo ese tema, pienso de qué lado lo tomo (eso se me da con el título) y después busco cuatro, seis u ocho cosas sobre el tema (necesito que sea par), saco la cosa que me parezca menos relevante y voy dejando seis, o dejo dos; en definitiva, hago un poco de síntesis."

(Declaracions de l’entrevista apareguda a la web ClubCultura.com)

Elvira me treu aquest curiós personatge perquè considera que se’n riu de les mateixes dones, amb un humor que qualifica d’irònic. Destaca l’enginy que té amb les ocurrències. Ho considera una manera intel·ligent de fer feminisme. Totalment recomanable.

CINEMA, per acabar
Com no podia ser d’altra manera, amb Elvira havíem de parlar de cinema, tot i que dedicarem un monogràfic del Tàndem a aquest tema.
Elvira considera que el cinema és un referent important que ens ha influït en molts dels nostres comportaments. A través del setè art ens feim el model determinat –segurament del tot ideal i idealitzat- d’home, de dona, de parella, de relacions amoroses... és així, sense arriscar-se a dir si és bo o dolent, tot i que creu que crea una irrealitat que duu a una frustració si s’idealitza massa. La vida, al cap i a la fi, no és cine, conclou Elvira.

biel@portula.net