| Sobre la dona ( 2 ) |
| LES DONES COMPOSITORES: ALGUNES NOTES HISTÒRIQUES Anna Bofill i Ma. Cinta Montagut Quan una persona al nostre país comença a interessar-se per la música seriosa, culta o simfònica o com es vulgui adjectivar, cl primer que constata és que els noms de referència són en general masculins. Masculins son els noms que figuren a les partitures que els estudiants dels conservatoris utilitzen per al seu estudi, masculins els noms que figuren als programes dels concerts als quals aquesta persona pot assistir, com són masculins els noms que dirigeixen les orquestres. Normalment aquest fet no sembla sorprendre gaire malgrat que des de fa molts anys les persones que freqüenten els conservatoris i les escoles de música són en gran part del segon sexe, dit en paraules de Simone de Beauvoir. No costa massa adonar-se que aquesta aclaparadora presència dels homes en la música és una anomalia. Els estudis de gènere portats a terme per feministes sobretot del món anglosaxó o germànic han .posat al descobert aquest altre costat de la història, fent veure que el punt de vista pretesament universal que ens ha donat fa poc la cultura dominant., la cultura del pare, és parcial, i han sortit a la llum no només els noms sinó també les obres molt valuoses de pintores, escultores i sens dubte escriptores que han anat construint al llarg dels segles una part de la història del coneixement i de l'art de la humanitat.. 1 naturalment també s' han trobat compositores. Fins fa poc i fins i tot avui dia a certs cercles fins i lot d' intel·lectuals. es deia i es diu que la dona no pot ser compositora, que la seva natura més propera a les coses del món pràctic la fan inepta per aconseguir les fites més altes de la bellesa o de la especulació matemàtica i lògica que suposa tota creació musical. Tòpic que és absolutament fals tal com ho demostren els més de sis mil noms de dones compositores que al llarg dels segles han dedicat els seus talents a la composició musical igual que d 'altres el varen dedicar a la ciència, a la literatura o a la pintura. Hi ha hagut un oblit perquè, en contra del que pugui semblar, aquestes dones de les que parlem no varen treballar al refugi de casa seva, del seu àmbit privat, per a cantar les seves cançons al marit de torn o als nens perquè deixessin de plorar, sinó que moltes, corn Francesca Caccini, Marianne Martínez, Louise Fernanda Le Beau, Cécile Chaminade. etc., van ser famoses en el seu temps i varen aconseguir honors i glòria i reconeixement públic. Tenim compositores que escriuen simfonies, oratoris, òperes, quartets, les formes musicals més difícils, que són conegudes i famoses- A la seva mort els seus noms desapareixen per sempre dins de les bromes del temps i de la història oficial que és sempre, com -ja hem dit, el reflex del poder perquè sempre el poder ha escrit la seva història que les redueix al silenci perquè, entre altres coses, elles aguditzen Ics contradiccions d' una societat patriarcal que sempre les ha volgut «con la pata quebrada y en casa», i cluc, pel cap alt, els ha permès de cantar mentre renten els plats o fan el dinar. A la composició musical, igual que en altres disciplines artístiques, el segle XX marca una frontera claríssima. D'una banda tenim tot el que ha passat fins a finals del segle XIX i després el segle que està a punt d'acabar-se en què s'han obert les portes per a moltes coses. La incorporació de la dona a lots (o a quasi tots) els àmbits de la vida pública que succeeix en aquest segle gràcies a la lluita dels moviments feministes que aconsegueixen arrencar els panys que tancaven el coneixement a espais només per a homes, al nostre entendre és la clau. L'accés al coneixement, a través de la formació, de l'estudi generalitzat. ha permès a la dona d'aquest segle entrar de ple també en la composició musical. La ruptura de la tonalitat primer i les noves tecnologies després (els mitjans electroacústics i informàtics) han ajudat notablement la dona en el camp de la composició. Aquestes noves tècniques en trencar en certa manera amb la música anterior, han permès el naixement d' una música nova deslligada de la tradició (excepte en certs casos). I encara que no es comenci realment de zero sí que a la música d'avui li és possible incorporar noves experiències, nous materials sonors, noves visions del món com mai s'havia fet abans, el que fa que la dona que composa avui es pugui sentir molt més lliure, menys encotillada per formes canòniques preestablertes i pugui ser més ella mateixa. [continua...] Anna Bofill i Ma. Cinta Montagut vegeu l'article íntegre a... http://www.webmujeractual.com/biografias/nombres/les_dones.htm |